MONTSERRAT ROIG I MARIA AURÈLIA CAPMANY

Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, un homenatge còmplice
Fa vint anys que es van morir totes dues
Wilaweb 27-10-2011

Fa vint anys que es van morir dues escriptores que van influir la vida cultural catalana i barcelonina de la segona meitat del segle XX: Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) i Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Eren de dues generacions diferents, però amb els anys van compartir compromís cultural i feminista. La fotògrafa Pilar Aymerich les va fotografiar juntes. Eren còmplices. Avui, al Palau de la Virreina, es farà un acte d'homenatge a totes dues, titulat 'Complicitats'.

L'Institut Català de les Dones, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut de Cultura de Barcelona i el PEN català han organitzat la taula rodona amb la participació de Josep M. Castellet, Isabel Graña i Dolors Oller. També es projectarà un fragment del vídeo 'Retrats paral·lels' i es farà una lectura dramatitzada de textos de totes dues a càrrec de Carme Callol i d'Imma Colomer.

Montserrat Gatell, presidenta de l'Institut Català de les Dones, ha explicat a VilaWeb que l'acte és part de l'acció de l'entitat per fer reconèixer dones que han tingut o tenen un paper en l'acció comunitària. De la Capmany i de la Roig, en subratlla el compromís amb el país, amb la llengua, amb la causa feminista: 'Van ser dues intel·lectuals, dues escriptores importants, que van reflexionar sobre el paper que havien de fer les dones i el paper que feien, i això en un moment de turbulència política al país.'

Segons Gatell, l'homenatge és conjunt (tot i que cada una té prou pes perquè se li'n fes un d'individual), 'per a destacar les complicitats professionals i l'amistat que compartien. D'aquí ve que haguem recuperat uns fragments d'una entrevista que la Maria Aurèlia Capmany va fer a la Montserrat Roig que palesa prou bé aquestes complicitats.'

Aquesta entrevista-conversa entre Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, conduïda per la Capmany, és de l'any 1991, poc abans que es morissin, i la va publicar la revista Cultura. Heus-ne ací algunes rèpliques:

Montserrat Roig: Al començament et tractava de vostè.

Maria Aurèlia Capmany: Tu em tractaves de vostè?

M. R.: Al començament. El primer any.

M. A. C.: Però molt poc, eh! Jo tinc un record d’aquella època en què encara em tractaven de vostè els alumnes del Villena; però bé, immediatament que arribaven a l’Adrià Gual passaven al tu, cosa que jo no he fet amb els meus professors. Però jo sempre tinc un record de vosaltres parlant- me de tu, cosa que no impedeix un cert respecte que pot produir-se en el tractament. Jo et recordo, Montserrat, una noia molt pallanca, molt camallarga i molt inquieta, i molt conflictiva! Eres conflictiva o no te'n recordes? Què et sembla?

M. R.: Sí..., suposo que sí que era conflictiva, i una mica impertinent, oi? Tenia quinze anys, eh!

M. A. C.: Potser tu eres molt criatura, però hi havia gent de tota mena.

M. R.: Sí que recordo que em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que en sabia molt, i que a més a més fumaves puros, aleshores... Però deies que tu fumaves amb l’esquerra, que no volies fumar amb la dreta..., perquè les senyores fumaven amb la dreta. Em feies molt de respecte. I a més, eres —ja t’ho he dit moltes vegades— la primera senyora que vaig conèixer que tenia una opinió pròpia i que, a més a més, la imposava. Era una mica com una revelació... Sortir del col·legi de monges, anar a l’institut on hi havia algunes professores, però gairebé tot homes, on jo veia per primera vegada homes fent classe... Em semblava un fet extraordinari.

M. A. C.: Però tu, quan ens vam conèixer, ja anaves a la universitat o encara no?

M. R.: No. Jo feia sisè a l’institut Montserrat, quan vaig entrar a l’escola Adrià Gual, i no entenia res del que dèieu. Res.

M. A. C.: Tu vas ser educada a les monges, però en una família de gent lletraferida...

M. R.: És clar... Sort en vaig tenir, d’això...

M. A. C.: Però llavors, per què et van enviar a les monges?

M. R.: Això és un enigma...
[...]

M. R.: És molt curiós, perquè jo també vaig descobrir el masclisme a la universitat; no el vaig descobrir a casa. A casa, amb una mare amb opinió pròpia i amb personalitat, i amb una àvia també amb opinió pròpia, i amb el meu pare que mai, mai no va fer cap judici de valor contra les dones –entre més coses perquè admirava dones escriptores; t’admirava a tu i era molt amic de la Víctor Català. I era un senyor conservador! En canvi, en entrar a la universitat va ser quan vaig descobrir el masclisme entre els companys. Vaig descobrir dues coses. Primera, això que tu dius de les assemblees, que si t’aixecaves i parlaves en català de seguida s’aixecava un altre i et deia: «el catalán es la lengua de la burguesía...» Com si la llengua fos d’una sola classe! I la segona cosa, que la noia que s’aixecava a parlar en públic ja era malmirada pels seus companys. Una altra cosa molt curiosa que canvia, amb relació a la generació dels cinquanta, és que els meus companys d’universitat, molt cridaners, molt d’esquerres i molt filomarxistes, tenien una companya i li feien el salt. No feien com els dels anys cinquanta, els quals tenien la xicota i anaven de putes per desfogar-se, sinó que ho feien amb noies de la universitat, molt més lliures i honestes que no pas ells, però que ells menyspreaven per dintre. Ja n'he escrit, sobre això.
[...]

M. R.: Això que has dit que ens veies molt lliures per un cantó, però que per un altre et semblàvem les vostres àvies, potser sí. Però has de tenir en compte que, els anys decisius de la nostra formació, vam ser educades per dones que no eren ni les que anaven a la universitat ni les que anaven a la platja, sinó que eren dones víctimes i que, al mateix temps, feien de botxí. Ens van interioritzar la resignació femenina, quedar-te a casa, casar-te com a única sortida. Jo vaig rebre una educació cent anys enrere de la que tu vas rebre. I exercien una pressió en nosaltres quan arribàvem a l’adolescència. Jo vaig sortir amb tretze anys del col·legi de monges i aleshores el món em feia molta por i, a més, creia que el món era ple d’homes dolents. Els homes eren dolents, només eren bons els capellans. Si anàvem amb tramvia, els havíem de deixar seure perquè, segons una de les monges, «un cura es como una hòstia que anda...».
[...]

M. A. C.: Hi ha una pregunta d’aquestes que es fan sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. Tu quan vas començar a escriure? Quan t’engegues? Quan imagines una història?

M. R.: Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l’Escola Adrià Gual i anava a la universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me’ls tornava corregits. Hi ha una anècdota molt divertida. Vaig enviar tres contes –que eren molt dolents– a l’Associació Comtal, on donaven uns premis de narració breu. Al jurat, hi havia un escriptor que ara és molt famós perquè escriu cartes a tot arreu. Va veure que jo era la filla del senyor Roig i Llop i em va citar amb els contes al davant. Llavors em va dir que no podia ser que una senyoreta com jo escrivís aquells contes, perquè un dels contes era sobre una dona adúltera, que vivia en un poble i a qui el marit no satisfeia sexualment, i que al final se n’anava amb el beneit del poble, que la satisfeia més, sexualment. És clar, això, aquell senyor considerava que era totalment immoral i que una noia tan jove com jo, què en sabia, de l’adulteri, i què en sabia, de la infidelitat!
[...]

M. R.: Per mi, tu vas ser un punt de referència important des de tots els punts de vista. Com a escriptora, com a personalitat pública, per la teva extraordinària capacitat de treball...

M. A. C.: La nostra vida autèntica venia després de l’hora de sopar; llavors era quan ens reuníem. Arribàvem a l’Adrià Gual a les set o vuit del vespre, sopàvem més o menys i, després, apa, ja hi som, les classes els assajos, les reunions clandestines... Tot es feia a partir d’aquelles hores. I l’endemà t’havies de llevar a les vuit, i anaves acumulant son, que t’adormies a tot arreu.

M. R.: Recordo que un dia, que érem al teu àtic de la Rambla de Catalunya, vam estar xerrant fins a les sis de la matinada. Bé, xerràveu vosaltres, els grans. Recordo que tenies tot de collarets penjats, i això em semblava extraordinari, fascinant, que una senyora tingués tot de collarets penjats! A les vuit del matí havíem d’anar no sé on i ens van passar a buscar, i estaves amb unes lleganyes als ulls! Vas dir: «Un moment, un moment, que em desperto», i et vas prendre tot un termo de cafè. Era divertit...
[...]

M. A. C.: Però et vull fer una altra pregunta. Montserrat, tu deies que m’admiraves molt, però jo, a la gent de la vostra generació, us admiro per una altra cosa: que de seguida vau decidir de convertir-vos en mares, per tenir fills. Perquè, el teu primer fill: quants anys tenies quan el vas posar al món?

M. R.: Gairebé vint-i-quatre. Després n’he tingut un altre. En tinc dos.

M. A. C.: Tu vas veure’t de seguida en el paper de mare?

M. R.: És que per mi no era un paper.

M. A. C.: Però no era una necessitat que senties?

M. R.: Era una necessitat, sí.

M. A. C.: Ho senties des de dintre?

M. R.: Era una necessitat. I no volia haver d’escollir entre ser mare o escriptora. Volia ser totes dues coses.

M. A. C.: Això sí que és característic de la teva generació de dones, veus?

M. R.: Jo no volia elegir. En aquella època em vaig enrabiar amb la Simone de Beauvoir quan, en un moment de les seves memòries, diu: «Jo vull ser escriptora i els meus fills són les meves obres.» Jo no veia aquesta separació. Jo crec que una cosa són els fills i una altra cosa són les obres. I hi ha una diferència molt important: una obra, la pots llençar a les escombraries i un fill, no! Si no t’agrada un fill, l’has d’aguantar tota la vida. Jo no volia elegir, doncs, entre l'una cosa i l’altra, sinó que creia que ho podia fer tot. Evidentment, pagues un preu. És molt més difícil tot. Però no en vaig dubtar. Hi ha dues o tres qüestions en què no he tingut mai dubtes. Aquesta n'és una. Una altra és la qüestió de la llengua. Hi ha companys de generació que van dubtar entre l'una llengua i l’altra... Per mi, escriure en català era natural. No vaig haver d’elegir entre l'una llengua i l’altra; la meva llengua literària era la catalana.

M. A. C.: Hi estic completament d’acord. Avui he escrit un article que es titula: «Jo no sóc bilingüe».

M. R.: Ja m’agrada que diguis això, perquè jo tampoc no m'hi considero. Són els altres, els que ens fan bilingües. Sempre hi ha una diferència de registres entre les llengües que dominem, o creiem dominar. I és una sort quan la teva llengua materna sigui, alhora, la teva llengua literària.

M. A. C.: Admeto el bilingüisme com una solució, evidentment, i aquest país és bilingüe, és clar, perquè hi ha una llengua oficial, que és la catalana, i una llengua oficial, que és la castellana. Ara, jo, no sóc bilingüe, i escric en català per una raó tan senzilla com aquesta, que no sé d’altra. L’altra la puc utilitzar, evidentment. Ara acabo d’escriure un llibre en llengua castellana. La meva editora castellana em va dir: «está muy bien escrito», i li vaig dir: «no, no, dona; bé, no hi està, però, en fi, s’entén». Això és claríssim... Però insisteixo en el tema de la maternitat i l’emancipació de la dona. Crec que vosaltres heu fet una opció molt clara... Per mi va ser molt clar en un moment determinat, que decideixo que no tindré mai cap fill; trenco aquesta possibilitat...

M. R.: Perquè tu veies que no era possible...

M. A. C.: Perquè jo veia que no era possible, però en fi, potser també tu vas trobar un amor convincent i et vas casar i les coses et van anar per un camí normal; però jo, com que això no ho veia possible...

M. R.: Però, que et sap greu?

M. A. C.: No i sí, totes dues coses, no i sí. No em sap greu en la mesura que crec que no m’he equivocat per a la meva vida... Però sí que de vegades penso, mira, em fa enveja la Montserrat Roig, ara té dospimpollos, que ja deuen ser unes personetes grans...

M. R.: Sí, a més ara és la plenitud. Però no mitifico la maternitat. A vegades és feixuga. He estat una mare bastant destralera. Al matí se’m cremaven les torrades. Però he procurat no ser una mare protectora, encara que, als fills, els voldries evitar tantes coses! Però ara la passo bé, amb ells: em descobreixen les meves contradiccions, perquè em veuen tal com sóc.
[...]

M. A. C.: Una altra cosa, Montserrat, per anar més a la literatura. Tu has fet al llarg de la teva vida molts llibres d’encàrrec. En això ens assemblem, perquè jo també n’he escrits molts. Explica’ns què són per a tu aquests llibres... Alguns de molt emocionants, com tot el teu treball dels camps nazis... També em va agradar moltíssim el treball de la teva estada a Leningrad, potser perquè jo també en venia i em va agradar molt aquella teva passejada per la ciutat... Què signifiquen per a tu respecte de la teva pròpia obra?

M. R.: Suposo que és una mena d’esquizofrènia que tinc entre el que tu deies abans de l’ànsia d’investigar sobre la realitat, que va molt més lligada a la feina periodística i que m’agrada molt, i l’altra, que és més de ficció i purament literària. Tots els llibres d’encàrrec que he fet m’ha agradat de fer-los, perquè l’he passada molt bé i perquè m’han despertat alguna passió. Concretament, el llibre «Els catalans als camps nazis» va néixer perquè m’ho va dir en Josep Benet. En va tenir la idea després de llegir un reportatge meu a Triunfo. Precisament vaig començar a escriure a Triunfo gràcies a tu. Et vaig dir: «Tinc un reportatge sobre uns deportats en què he trobat catalans. Què et sembla?, puc trucar a Triunfo?» I em vas aconsellar que hi telefonés de part teva. I així vaig començar. Aquest llibre, a mi, em va revelar tot un món. Va ser un llibre d’encàrrec, però em va donar molt. Potser perquè, per primera vegada a la vida, descobria el sofriment, el de debò. I a més, el sentiment d’impotència, perquè el dolor d’una víctima dels nazis ja no tenia retorn. Aquesta gent havia patit, havia arribat al límit i res del present, és a dir, del després els ajudava a tornar una altra vegada a això que anomenem realitat, tret d’algun cas escadusser.

MARIA AURÈLIA CAPMANY

El 1981 també es va morir una altra escriptora que va influir decisivament la vida cultural catalana i barcelonina de la segona meitat del segle XX. Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 3 d'agost de 1918 - 2 d'octubre de 1991) es va destacar per la seva obra com a novel·lista, dramaturga i assagista. Malgrat que era d'una generació diferent de la de Montserrat Roig, amb els anys van compartir una bona part del seu compromís cultural, feminista i antifranquista.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. Estudia a l'Institut-Escola i es llicencia en Filosofia. Treballa com a gravadora de vidre i com a mestra a l'ensenyament secundari. El 1947 queda finalista del premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l'any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l'obra Betúlia.

El 1959 funda amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d'actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. Es dedica també al guionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació: Maria Rosa Ruiz González i X. R. Trigo. Actualització: Nausica Solà. Fotografies: ©Pilar Aymerich / Fundació Capmany / Arxiu AELC.

vídeo del programa El meu avi. TV3. Maria Aurèlia Capmany
http://www.tv3.cat/videos/3463230/Maria-Aurelia-Capmany-una-dona-lliure

Maria Aurèlia Capmany, dimarts a "Retalls"

MONTSERRAT ROIG 2.0

Vídeo Josep Espinàs entrevista Montserrat Roig. Programa Identitats



Montserrat Roig a Ràdio 4
Capítol del programa Memòries de la ràdio dedicat a l'autora.

• A la carta


• > Radio


• > Ràdio 4


• > Memòries de la ràdio


• > Montserrat Roig a Ràdio 4

Montserrat Roig. Retrat d'una mirada
Documental de TVC sobre l'autora (2006).

MONTSERRAT ROIG

Notícia de Mèdia.cat.

MontserratRoig: “Incapaç com veia de transformar el món… vaig decidir d’escriure’l”

Publicat el 10 novembre 2011.

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) va viatjar el 1980 a Leningrad (l’actual Sant Petersburg). S’hi va estar dos mesos. Hi anava convidada per l’editorial moscovita Progrés. L’objectiu era escriure un llibre a partir de les entrevistes que fes als supervivents del setge que va viure la ciutat per part de l’exèrcit nazi durant gairebé dos anys i mig (de setembre de 1941 a gener de 1944). El resultat és un preciós i colpidor llibre, L’agulla daurada (Edicions 62, 1985), un document periodístic on narra els dos mesos que va passar a la ciutat i també totes les històries que li van explicar de la resistència dels habitants de la ciutat.

No ens ha de sorprendre que una editorial russa proposés a l’escriptora i periodista catalana, que avui dijous 10 de novembre recordem en el vintè aniversari de la seva mort, d’escriure un llibre relatant el brutal setge que va patir Leningrad i on va morir més d’un milió d’habitants de la ciutat. I és que el 1977 havia sortit publicat Els catalans als camps nazis (Edicions 62), l’obra en què la Roig va recollir el terrible testimoni de dones i homes dels Països Catalans que van sobreviure als camps d’extermini del nazisme. Qui millor, doncs, per donar la paraula als que van patir aquells 900 dies terribles de gana, fred i bombardejos a la ciutat russa?

Aquesta faceta periodística de Montserrat Roig és menys coneguda que la d’escriptora, però no menys prolífica. Així, a més d’escriure aquests dos llibres, va ser una cronista del seu temps a través de les seves habituals col·laboracions periodístiques (a les revistes setmanals Destino i Triunfo, i als diaris Mundo Diario, El Periódico i Avui) i en els programes d’entrevistes que va fer per la televisió (com Personatges, al circuit català de TVE). Tota aquesta feina queda recollida en diverses recopilacions: Melindros (1990), Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i, el més recent, Diari d’uns anys (1975-1981) (2011).

L’autora, com a periodista, parlava del seu temps (per exemple, quan feia una crònica del primer míting democràtic a Barcelona: “Durant aquest any tots plegats semblem com nens de primera comunió, ens estrenem de tantes coses. És com si anéssim perdent la virginitat “política” a poc a poc. Sentir parlar de socialisme, de democràcia i de llibertat i, a més a més, creure-t’ho, era tot un espectacle”), però sovint també feia venir el passat cap al present, per tal que no s’oblidés d’on veníem. Com quan en plena transició, una època tant plena d’oblits, no s’estava de recordar els exiliats catalans que encara hi havia escampats pel món.

Com a filla del seu temps, sovint, per guanyar-se la vida, va haver d’escriure en castellà, malgrat el seu compromís permanent amb la llengua catalana. I és per això que al pròleg de Molta roba i poc sabó (1978) es justificava: “Val a dir que he aconseguit viure d’escriure. Però d’escriure, la majoria de les vegades, en una llengua manllevada [...] Això de la llengua manllevada ha estat per culpa de la Història que, de tan malalta, no acaba de posar-se bona. A veure si s’acabarà aviat i els qui tenen por de la vida no ens tornen a fer la guitza”.

El seu periodisme compromès i curiós entronca amb la tradició d’alguns dels noms més rellevants de l’ofici a nivell internacional, que no entenen l’exercici de la professió sinó és a partir del compromís, de prendre partit pels qui pateixen injustícies. En paraules de la periodista mexicana Elena Poniatowska: “A l’Amèrica Llatina, un es fa periodista i el primer que fa és indignar-te, la pròpia realitat t’hi obliga. Si no fas periodisme de denúncia, no sé què estàs fent”. En paraules de la mateixa Montserrat Roig, també indignada, en aquest cas amb la realitat social i nacional dels Països Catalans: “Incapaç com veia de transformar el món… vaig decidir d’escriure’l”. Alhora que era conscient de la dificultat d’exercir aquest tipus de periodisme: “Si vols actuar amb independència i poder dir sempre la veritat, la teva veritat, saps que caus en la marginació”.

Avui, a la xarxa, durant tot el dia el Twitter piularà per recordar les paraules de la Roig, periodista de referència que va marxar massa d’hora.

20 ANYS DE LA MORT DE MONTSERRAT ROIG

Els blocs homenatgen Montserrat Roig. Wilaweb, 10-11-2011

Avui fa exactament vint anys que l'escriptora i periodista Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) es moria d'un càncer als quaranta-cinc anys. Encara era jove, però ja s'havia fet un lloc en l'àmbit de la literatura, amb títols com 'El temps de les cireres', 'L'hora violeta', 'Digues que m'estimes, encara que sigui mentida'; en l'àmbit de l'assaig, amb 'Els catalans als camps nazis'; i també en l'àmbit del periodisme. Fou una autora d'èxit, fins i tot popular, catalanista, feminista i esquerrana. Vint anys després de la seva mort, la icona que representa la Roig manté una gran vitalitat. N'és una mostra l'homenatge que se li fa des de la xarxa, als blocs, al twitter i al facebook. Diversos blocaires de MésVilaWeb també n'han parlat. Heus-ne ací un recull:

Al darrera la nevera (Roger Palà): #MontserratRoig: "La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini" Estirant del fil... (David Fernàndez): [#MontserratRoig] Nosaltres, que t'estimen tant
Chào ông Viêt Nam (Roser Giner): Avui: Montserrat Roig
Totxanes, totxos i maons (Joan Josep Isern): T'estimem, Montserrat. I no és pas mentida...
El pèndol de petites oscil·lacions: Montserrat Roig ( 1946-1991) Vint anys de la seva mort
Anhel enorme (Helena Morén Alegret): Montserrat Roig: "La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles"
El bloc d'en Joan Vila i Triadú: La periodista Montserrat Roig
Darrere la iniciativa blocaire hi ha Lluís Gil, amb el bloc 'La paraula escrita', i la il·lustradora Carme Rosanes, que al bloc 'Col·lecció de moments', ha fet la imatge de la proposta. I, com es habitual, Víctor Pàmies de 'Raons que rimen' n'aplega els participants i les col·laboracions. És en una de les pàgines del seu bloc que Pàmies ha aplegat altres homenatges conjunts que ja s'han fet: a Vicent A. Estellés, Enric Valor, Joan Solà, Màrius Torres, Jesús Moncada, Salvador Espriu, Joan Amades, Carles Riba i Joan Brossa.

'Diari d'uns anys'També avui arriba a les llibreries el llibre 'Diari d'uns anys (1975-1981)', recull d'articles dispersos que Montserrat Roig va escriure en català a Mundo Diario, Treball, Guía del Ocio, l'Avui… Quim Torra, editor d'Acontravent, en la línia de publicar i recuperar el periodisme oblidat d'abans de la guerra i d'altre de més contemporani, proposa aquest volum, a manera d'antologia d'articles periodístics que Montserrat Roig tenia guardats en una carpeta amb el títol 'Diari d'uns anys', material que es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El volum conté un pròleg escrit pel seu fill, Roger Sempere Roig, i un article a mode de pòrtic sense datar i sense saber si és inèdit o no, que es diu: 'Reflexions sobre 'el fet' i 'la pràctica' d'escriure'. Hi diu: 'Actualment em fóra molt difícil haver de dir amb quatre paraules per què escric. I és que em sembla que no ho sé. No m'ha desaparegut aquella volunat d'explicar-me al món, però ara desitjo concretar d'alguna manera aquesta explicació. Potser l'elaboració d'unes tècniques narratives, la difícil recerca d'un estil propi, la tria de les paraules més adequades, el sacrifici que comporta bandejar l'ampul·lositat i l'afectació en benefici de la senzillesa, l'esforç per a saber copsar la bellesa de les coses, el resorgiment dels detalls, etc. , són els motius que m'han portat a creure que escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb paraules de Txèhov que tan agradaven a Thomas Mann, estar descontent de la pròpia obra perquè aquest és l'element bàsic del veritable talent.'

Clam a les principals ciutats del país per un 'canvi global'

La manifestació de Barcelona ha estat multitudinària · També s'han fet grans manifestacions a València, Tarragona, Palma, Girona, Lleida, Elx i Dénia

Xarxes socials.Envia l'articleImprimeix l'articleConverteix a PDF.


El moviment dels indignats, sorgit el 15 de maig, ha pres avui una nova revifada amb multitudinàries manifestacions al nostre país, a ciutats com València, Palma, Tarragona, Girona, Lleida, Benidorm, Elx i Dénia, a més de Barcelona. Totes elles s'han fet en un to marcadament festiu i pacífic, amb participants de totes les edats. Justament a Barcelona és on hi ha hagut la manifestació més gran, amb desenes de milers de participants (seixanta mil segons la guàrdia urbana, quatre-cents mil segons els organitzadors).

La convocatòria s'ha fet sota el lema gobal 'Units per un canvi global. Res a perdre, tot per guanyar'. La protesta també ha recollit la indignació dels treballadors i usuaris de la sanitat i l'educació públiques catalanes, que s'han fet molt visibles durant la marxa. Els manifestants han passat pel passeig de Gràcia i el carrer Aragó, entre altres, per reivindicar 'una veritable democràcia' i per denunciar 'l'increment de les desigualtats'.

Tot, amb l'objectiu de fer-se escoltar, tal com ha explicat una de les membres de l'organització de la marxa, que 'sortim i sortirem les vegades que calguin perquè ens escoltin'. La noia ha assenyalat que 'com que sembla que no ens escolten tornem a sortir' i ha remarcat que la convocatòria era de caire global perquè es comparteixen objectius. 'A tot arreu veiem que estan aprofundint en les retallades i solucions que ens perjudiquen', afirma.

Per la seva banda, un manifestant ha demanat que les retallades les pateixin les classes benestants. 'Li volem donar la volta al mitjó', ha dit, i ha subratllat que 'si cal que algú pateixi, que siguin els de dalt, perquè els de baix ja ho hem fet'.

A València, on la manifestació ha començat més tard, hi ha hagut també desenes de milers de participants: quan feia una hora que havia començat la capçalera passava per la plaça de l'ajuntament, a uns sis-cents metres d'on havia començat, on encara hi havia manifestants que emprenien la marxa. Alguns assistents comentaven que aquesta manifestació havia superat la del 19 de juny passat, a la qual es van comptabilitzar unes 80.000 persones. Toni Parrilla, un dels manifestants, ha dit que el propòsit de la manifestació és 'continuar despertant consciències' perquè, ha dit, el moviment té el suport de la gran majoria de la societat, cosa que li atorga una força que no es pot menystenir.

A Tarragona hi ha hagut entre deu i quinze mil manifestants, a Palma entre cinc i deu mil, a Girona més de tres mil i a Lleida, entre un i dos milers.

Una protesta global

També hi ha manifestacions un miler de ciutats més, d'una vuitantena de països (mapa). A Roma és on hi ha hagut els incidents més greus, amb desenes de ferits, de cotxes cremats i destrosses. Pels organitzadors, la mobilització del 15 d'octubre pretén ésser un punt d'inflexió tant per al panorama mundial com per al moviment del 15-M mateix, que després de cinc mesos d'activitat segueix l'estratègia d'internacionalitzar la protesta, com passa aquestes últimes setmanes als EUA amb el lema Occupy Wall Street.

'Units en una sola veu farem saber als polítics, i a les elits financeres que serveixen, que ara som nosaltres, la gent, qui decidim el nostre futur. No som mercaderia en mans de polítics i banquers que no ens representen', es diu a la web unitària 15october.net. 'El 15 d'octubre ens trobarem al carrer per a posar en marxa el canvi global que volem. Ens manifestarem pacíficament, debatrem i ens organitzarem fins a aconseguir-lo. És hora que ens unim, és hora que ens escoltin.'

Fa uns dies , el premi Nobel de la Pau, Paul Krugman fent referència als 'indignats' de Wall Street deia que 'alguna cosa passa. No sé exactament què, però em sembla que veurem néixer un moviment que, a diferència del Tea Party, s'enfada amb la gent que toca enfadar-se'. Krugman amb el seu article al New York Times va trencar el silenci informatiu amb què el moviment és tractat als mitjans de comunicació nord-americans i va donar visibilitat al moviment.

article de Vilaweb

71è ANIVERSARI DE L'AFUSELLAMENT DE COMPANYS

La bandera de Companys ja torna a onejar a Montjuïc

Ha estat restituïda al baluard de Santa Amàlia en un acte solemne, coincidint amb el 71è aniversari de l'afusellament del president · El fill de l'agent franquista que va detenir-lo cedeix el dietari del seu pare a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

La bandera que president Lluís Companys va hissar l'agost del 1936 al castell de Montjuïc per a simboloitzar la seva desmilitarització ja hi torna a onejar, setanta-cinc anys després. En un acte solemne presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i el batlle de la ciutat, Xavier Trias, la bandera s'ha hissat al baluard de Santa Amàlia, just al mateix punt on l'havia col·locada Companys, poc abans de ser afusellat avui fa exactament setanta-un anys (vídeo de l'acte).

En el seu discurs, davant d'autoritats i representants de tots els partits menys del PP, Mas ha lloat la bandera com a símbol d'unitat de tot el poble català i ha dit: 'si ha costat setanta-cinc anys recuperar aquesta bandera, vol dir que el camí de la llibertat és lent, però també vol dir que amb perseverança s'assoleixen els objectius'. La bandera romandrà hissada de manera permanent al baluard.

Un acte molt diferent al de fa un any.
L'acte d'avui ha estat molt diferent del de l'any passat, en què es commemorava el setantè aniversari de l'afusellament de Companys, i que va generar una forta polèmica. Aleshores l'ajuntament de Barcelona va fer hissar al baluard una bandera de dimensions reduïdes, molt lluny de la mida real de la que va fer hissar Companys, i no de manera permanent. La Comissió de la Dignitat va protestar qualificant d'indigne l'actitud de l'ajuntament i va hissar la bandera de Companys, de dimensions correctes, al fossar de Santa Eulàlia, en un acte paral·lel (vídeo). Aquell mateix mes d'octubre el regidor Jaume Ciurana va portar al ple la proposta perquè es restituís definitivament la senyera; la moció fou aprovada amb els vots de tots els partits, tret del PP. Avui, finalment, s'ha donat compliment a l'acord del ple.
De Gispert: 'Totes les causes justes trobaran defensors a tot arreu, però en canvi Catalunya només ens té a nosaltres' .

Una hora abans, s'han fet les ofrenes al peu de la tomba de Companys per part de la Generalitat, el Parlament i l'Ajuntament. En aquesta ofrena, De Gispert ha recordat unes paraules de Companys: 'Totes les causes justes trobaran defensors a tot arreu, però en canvi Catalunya només ens té a nosaltres'. La presidenta ha destacat que aquesta cita pronunciada als anys 30 'avui també és aplicable i de manera molt clara; Catalunya i el poble català tenen desafiaments de present i de futur molt importants i necessiten que tots construïm junts, que fem una pinya i sapiguem lluitar per Catalunya i la seva llibertat'.

Bosch: 'Encara és hora que l'estat, en nom de tots els ciutadans, busqui el perdó'
I abans de les ofrenes, la marxa de torxes al Castell de Montjuïc, organitzada per Esquerra, ha obert els actes commemoratius, amb la presència del president del partit, Oriol Junqueras; el cap de llista a les eleccions espanyoles, Alfred Bosch, i el president d'Esquerra-Barcelona, Oriol Amorós.

El candidat del partit a les eleccions espanyoles, Alfred Bosch, ha volgut reclamar formalment una restitució de la memòria i ha demanat a l'estat espanyol que demani perdó i anul·li el consell de guerra sumaríssim que va acabar amb l'afusellament de Companys pel sol fet de ser president de Catalunya. 'Encara és hora que l'estat, en nom de tots els ciutadans, busqui el perdó', ha sentenciat.

Notícia de Vilaweb

ENSENYAMENT EN CATALÀ AL PAÍS VALENCIÀ

'Una llengua que camina' continua entre més vistos del 3alacarta una setmana després

El documental 'Una llengua que camina', coproduït per VilaWeb i TV3, continua essent un dels vídeos més vistos del servei 3alacarta de la web de TV3. Aquests darrers dies milers de persones han fet córrer el vídeo per Twitter i Facebook, que ja voreja els set mil visionats. El documental fa balanç d'un quart de segle d'ensenyament en la nostra llengua al País Valencià.

Abans de l'estrena, el documental es va presentar a Barcelona (vídeo) i a València, i encara hi ha previstes una vintena de presentacions més. La web d'Escola Valenciana informarà dels punts i hores de cadascuna d'aquestes presentacions.

El punt de partença del documental és la Festa pel Valencià, celebrada el 9 d'octubre de 2010 a València, que cloïa les celebracions dels vint-i-cinc anys de Trobades d'Escoles en Valencià. Aquestes Trobades d'estima per la llengua, les porta a terme, des de fa un quart de segle, Escola Valenciana.

'Una llengua que camina' narra les vivències de cinc personatges: Xavi Sarrià, Diego Gómez, Mar Iglesias, Dariana Groza, i Gerard Pitarch, dermatòleg que estudià en català a la Plana Alta i que porta les filles a les línies d'ensenyament en català. Tots, residents a punts diversos del territori valencià, relaten la seva experiència i diuen com veuen la salut de la llengua tant en l'àmbit professional, com en la vida quotidiana, a casa i al carrer.

El documental compta amb la col·laboració de l'ICIC, Escola Valenciana, Edicions 96 i Bromera.

Article de Vilaweb

TEATRE. FESTIVAL COS 2011 A REUS

El Festival COS omple de teatre Reus
Fins el 24 d'octubre actuaran una vintena de companyies.

El festival és una parada obligatòria per a companyies de renom internacional i una plataforma per les joves companyies de mim i teatre gestual catalanes i d’arreu del món.

El festival és des de fa catorze anys una parada obligatòria per a companyies de renom internacional i una plataforma per les joves companyies de mim i teatre gestual catalanes i d’arreu del món. Hi participaran ls companyies Parallel Exit (EUA), Spettatori (Suïssa), Cie. La Passionata Svironi (França/Israel), Moveo (Catalunya) o Clownic de Tricicle (Catalunya).

Per primera vegada la segona companyia del

Tricicle, que fins ara només interpretava els espectacles de la companyia titular formada per Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia, estrenarà espectacle propi. És l'espectacle Ticket.

El COS denguany serà el primer que incorpora els espectacles escollits pel projecte europeu eMix, que té com a objectiu promoure el mim i el teatre visual arreu D'Europa promocionant una sèrie de companyies a diferents països.

article de Vilaweb

Montserrat Abelló

El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.

Montserrat Abelló (Tarragona 1918)





--------------------------------------------------------------------------------
Enllaços recomanats

Montserrat Abelló: Qui sóc i per què escric
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/montserrat-abello

Les lletres a Tarragona
http://lletres.tarragona.cat/

" Pa negre", als Oscars

"Pa negre", escollida candidata als Oscars de l'Acadèmia Espanyola de Cinema

"Pa negre", d'Agustí Villaronga, ha estat seleccionada per l'Acadèmia Espanyola de Cinema per representar l'estat espanyol als Oscars en l'apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa. Ara, cal que l'Acadèmia de Hollywood triï les cinc pel·lícules que competiran en aquest apartat. L'anunci definitiu de les produccions que competiran als premis de l'acadèmia nord-americana es donaran a conèixer el 24 de gener de 2012.

El film d'Agustí Villaronga, basat en l'obra d'Emili Teixidor, competirà per ser als Oscars. "Pa negre" s'ha imposat a les altres dues cintes que optaven a anar a Hollywood: "La piel que habito" de Pedro Almodóvar i "La voz dormida" de Benito Zambrano.

Durant els propers mesos, "Pa Negre" competirà amb produccions de tot el món per una nominació a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El 24 de gener de 2012 es coneixerà la llista definitiva de tots els candidats als Oscars. La gala, conduïda per Eddie Murphy, es farà el 26 de febrer.

L'elecció dels acadèmics espanyols també suposa que "Pa negre" serà la representant als premis Ariel, de l'Acadèmia de Cinema Mexicana.

Carrera triomfant

L'Acadèmia Espanyola de Cinema ha fet valer la lògica en una elecció que venia precedida de l'èxit de "Pa negre" en els premis Goya. El film produït per Issona Passola es va endur 9 dels 14 premis als quals optava, entre els quals els de millor pel·lícula, millor director i millor actriu protagonista per a Nora Navas.

La pel·lícula d'Agustí Villaronga també va triomfar als premis de l'Acadèmia Catalana, els Gaudí.

"Pa negre" també ha estat un dels títols de l'any a les sales de cinema, i és una de les pel·lícules catalanes amb més recaptació i nombre d'espectadors.

Adaptació d'èxit

"Pa negre" és una de les novel·les més celebrades d'Emili Teixidor. Es va publicar el 2003 i va rebre, entre d'altres, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura.

Ambientada en la crua postguerra rural de Catalunya, explica la història d'Andreu, un nen pertanyent al bàndol dels perdedors que descobreix al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. A partir d'aquest fet intentarà descobrir qui els va matar, mentre es desperta en ell una forta consciència moral que xoca amb el món dels adults, alimentat per les mentides.

El 2010 es va rodar la versió cinematogràfica, escrita i dirigida per Agustí Villaronga i protagonitzada pels actors Sergi López, Nora Navas, Pep Tosar i Laia Marull. Segons Villaronga, l'eix central de la pel·lícula és "la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil". El cineasta mallorquí defineix el projecte com "un melodrama amb tocs de 'thriller' i gènere fantàstic". Malgrat tot, intentarà distanciar-se del costumisme i de les referències massa evidents a la Guerra Civil.

Vídeo de Pa Negre. Trailer oficial.

UNA MICA D'HUMOR SOCIOLÒGIC DEL PAÍS

Jordi Pujol rep el grup d'Aiguafreda Els Catarres.

L'expresident de la Generalitat va elogiar i interpretar la cançó 'Jenifer' per la Diada

Els Catarres reunits amb Jordi Pujol al seu despatx de Barcelona. Foto: Els Catarres

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha rebut aquest migdia al seu despatx del centre de Barcelona al grup musical d'Aiguafreda Els Catarres . L'ha trobada s’ha celebrat després que, coincidint amb la Diada de Catalunya , Pujol elogiés i fes la seva pròpia interpretació de la cançó Jennifer; el dirigent de CiU va usar la peça per explicar amb molt d'humor la realitat sociològica que es viu al país.

"Ha estat genial poder conèixer el president Pujol; molt interessant i enriquidor!", ha escrit el grup vallesà al seu Twitter, on han penjat una fotografia de la trobada. Durant la reunió, i segons ha detallat el diari Ara, Pujol ha lloat la tasca del grup vallesà difonent la música en català, i els ha demanat que en un moment en què la llengua catalana està "en perill" i ha rebut alguns sotracs, és molt important que ells no deixin de cantar en català perquè això és molt positiu per mantenir la cultura pròpia del país.

Una cita proposada pel trio vallessà
Després que per la Diada Pujol cités la peça d'Els Catarres, el grup va enviar un correu electrònic a l'expresident per agrair-li les seves paraules i el respecte amb el qual els havia citat. D'aquell correu n'ha sorgit la trobada d’aquest migdia, ja que el trio de músics vallesans li van exposar que estarien encantats de conèixer-lo en persona.

Fa només uns dies Els Catarres van anunciar la suspensió de tots els seus concerts previstos fins al 5 d’octubre per una lesió a les cordes vocals del seu cantant i guitarra, Èric Vergés. El grup vallesà -format per Vergés, Joan Riera (guitarra, acordió i bombo) i Roser Cruells (contrabaix)- ha adquirit notorietat els últims mesos, després de pagar-se i produir-se el seu primer disc, que es pot descarregar gratuïtament de la seva pàgina web –ja se l'han fet seu unes 90 mil persones, sobretot gràcies a la cançó Jenifer.

Vídeo de Jenifer dels Catarres


Vídeo oh Montserratdel Fricandó Matiner RAC 105
Oh Montserrat, nova versió de la Jenifer dels Catarres que en Peyu del Fricandó matiner ha presentat, una bonica història d'amor entre un "quillo" i una catalana. Fricandó matiner amb Vador Lladó, RAC105.

UN ANY DE LLENGUA I LITERATURA CATALANA AL BAT.

El Punt. Avui.
Un any de llengua i literatura catalana al batxillerat
No hi ha cap país europeu que dediqui en el batxillerat menys de tres hores a la llengua pròpia i nacional, i alguns –més savis i cabals– n'hi dediquen quatre i cinc!

28/07/09 02:00 - Josep Brugada i Gutiérrez-Ravée

"Constato i tinc la impressió que en qüestions educatives en comptes d'avançar, últimament anem enrere"

Fa temps que es diu que la llengua catalana i la literatura llangueixen. La cosa certa és que des del Departament d'Educació amb els plans d'estudi que ha proposat per al Batxillerat (LOE) ens les han acabat de rematar. Afirmem això després de l'experiència d'un curs escàs i migrat de temps de docència en aquest nivell. Haver passat de tres hores de docència de llengua catalana i literatura comuna al batxillerat (LOGSE), a dues hores setmanals, ha comportat passar més o menys de les cent hores de docència de les quals podíem gaudir en cursos anteriors, a amb prou feines seixanta hores (descomptant els dies que es perden d'aquesta matèria per sortides i activitats extraescolars que organitzen els centres i alguns festius que s'escauen entremig).

Ara compteu! La llengua i la cultura catalanes com a matèria comuna gaudeixen al batxillerat quasi del mateix nombre d'hores que caldrien per realitzar un curs de macramé o de destreses bàsiques per sostenir-se en aigües tèrboles amb un caiac. Vegeu meravella!

La retallada de la docència de la llengua i la cultura catalana al batxillerat ha estat, doncs, al nostre criteri –vista i patida l'experiència– brutal i inenarrable! L'estossinada ha estat total. Una cosa mai vista ni experimentada en els anys darrers de la democràcia. No hi ha cap país europeu que dediqui en el batxillerat menys de tres hores a la llengua pròpia i nacional, i alguns –més savis i cabals– n'hi dediquen quatre i cinc! No seré pas jo qui digui que la llengua de Shakespeare no sigui important, però d'aquí a atorgar-li més hores i més estatus que a la llengua pròpia del país em sembla totalment un despropòsit. Així estan les coses, doncs. Els estudiants de batxillerat dediquen més hores com a matèria comuna a l'anglès que no a la llengua catalana i a la castellana (perquè, val a dir-ho, els de llengua i cultura espanyoles estan igual!)

Després d'un curs de docència en un centre on (oh, fortuna!) la majoria d'estudiants són catalanoparlants, hem arribat tot just a la meitat del que preveuen les magnífiques programacions que els cervells (pensants?) de l'ínclit departament han predestinat per a tots nosaltres als cursos de batxillerat. ¿És possible explicar, llegir, entendre i raonar una antologia triada de la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc per als estudiants de batxillerat amb menys de quatre sessions, atenent que la lectura del llibre la proposa el mateix departament? ¿Quants poemes d'Ausiàs March es poden explicar, llegir i entendre en menys de quatre sessions? ¿Quantes estètiques i moviments de la cultura catalana es poden arribar a explicar bé i de manera pedagògica amb dues hores setmanals? ¿Quantes hores de docència creieu que són necessàries per explicar el funcionament dels sons del català i entendre-ho? ¿O acabar de repassar qüestions de sintaxi catalana o de la morfologia? ¿I per realitzar un comentari de text? Amb aquesta retallada d'hores absolutament irracional, la llengua i la cultura catalanes deixen de ser definitivament una matèria comuna de coneixement important entre els estudiants de batxillerat. En tot cas donaran molt més valor i dedicació a matèries de modalitat, optatives, com ara economia i empresa, o a les ciències experimentals a les quals dediquen quatre hores a la docència i al seu estudi. La llengua catalana i la literatura, a l'actual batxillerat, han rebut un cop mortal; els continguts que pretenen les programacions oficials i les hores que s'hi dediquen com a matèria comuna no casen. I als instituts d'arreu, entre els docents i els estudiants es perpetua la idea que la llengua catalana i la literatura, han deixat de ser una matèria important en detriment d'altres assignatures amb més valor social. ¿Qui pot ensenyar en l'atapeït currículum de batxillerat matèries de modalitat, com ara literatura catalana o literatura universal? Voleu dir que els estudiants escolliran i delejaran per aquestes matèries que han esdevingut optatives? ¿Com quedarà l'estudi de la llengua i la cultura catalanes al batxillerat en aquelles àrees del territori on a un nivell sociolingüístic hi predomina, tant en la docència com entre la vida de relació dels estudiants, l'ús vehicular de la llengua espanyola?

Si la llengua catalana arriba ja majoritàriament molt feble als estudis de batxillerat perquè els estudis d'ESO són fluixos, massa sovint mancats de rigor, de sacrifici i de continguts i de mant problema de disciplina, quant al coneixement, l'aprehensió i l'estimació per la cultura nacional al batxillerat, pel coneixement del llegat de les nostres escriptores i escriptors, els seus llibres i les seves accions, amb menys hores de dedicació, la manca d'autoestima –crec– encara esdevindrà més superlativa. Amb la minva d'importància que socialment es dóna als estudis humanístics (l'estudi de la literatura catalana, per exemple, en molts centres és l'autèntica ventafocs del currículum), estem condemnant les generacions d'estudiants de batxillerat a la mediocritat i a la ignorància més supina quant al coneixement de la pròpia cultura i els referents de la llengua i la identitat nacionals. I doncs, algú s'ha plantejat què és el que està passant amb els estudis de filologia catalana a les nostres universitats? No és això una sublim anormalitat? Algú s'ha parat a pensar quants estudiants de la llengua i la cultura catalanes hi ha actualment a les nostres facultats? Per què hem acabat d'empobrir-nos tant i estem molt pitjor que fa vint anys quant a la promoció de la cultura catalana entre els joves estudiants? La davallada d'estudiants cap als estudis humanístics decreix (jo crec de manera alarmant!) i si a això hi afegim el poc prestigi que des del batxillerat atorguem a la nostra pròpia cultura, no vulgueu saber què és el que ens reserva el futur en aquest sentit. Llavors que als docents no ens demanin miracles i que no ens reclamin grans resultats quant a la llengua catalana en les proves d'accés a la universitat. Ja no em refereixo als estudis de literatura catalana de modalitat, perquè aquests ja no caldrà ni examinar-los a la selectivitat. La cultura catalana darrerament a algun factòtum li ha fet nosa. Constato i tinc la impressió que en qüestions educatives en comptes d'avançar, últimament anem enrere. A cada reforma que es proposa quant a qüestions acadèmiques, perdem algun llençol. Ara bé, perdre avenços en la promoció de llengua del país entre la nostra joventut –com diria aquell mallorquí– ja em sembla «es colmo».

Darrera actualització ( Dimarts, 28 de juliol del 2009 02:00 )
Publicat a

El Punt Comarques Gironines 28-07-2009 Pàgina 16

10è ANIVERSARI DEL DIA EUROPEU DE LES LLENGÜES

Demà, 26 de setembre es compleix el desè aniversari de la celebració del Dia Europeu de les Llengües, una jornada pensada per donar a conèixer i potenciar la diversitat lingüística d’Europa.

European Commission
http://ec.europa.eu/languages/day2011/

http://ec.europa.eu/languages/day2011/ European Day of Languages European Day of Languages

www.coe.int/EDL www.coe.int / EDL Directorate of Education Directorate of Education and Languages and Languages

DECLARACIÓ CONJUNTA DEL CONSELL D'EUROPA I LA COMISSIÓ EUROPEA AMB MOTIU DEL 10è ANIVERSARI DEL DIA EUROPEU DE LES LLENGÜES 26 DE SETEMBRE DE 2011 (EXTRACTES SELECCIONATS)

El respecte a la diversitat cultural i lingüística i l'aprenentatge per a tots són principis fonamentals del Consell d'Europa i de la Unió Europea. La capacitat de comprendre i utilitzar diversos idiomes ajuda als ciutadans a assolir el seu màxim potencial, tant social com professionalment. Els coneixements lingüístics són essencials per a la equitat i la integració. En el context actual d'augment de la mobilitat, globalització de l'economia i canvis en les tendències econòmiques, la necessitat d'aprendre idiomes i desenvolupar l'educació plurilingüe i intercultural és més evident que mai.

El 2001, el Consell d'Europa i la Comissió Europea van posar en marxa el primer Any Europeu de les Llengües per tal de conscienciar sobre la rica herència lingüística d'Europa, per fomentar el multilingüisme a la societat i per motivar els ciutadans europeus a aprendre més idiomes.


Basant-se en l'èxit d'aquest any, les llengües i l'aprenentatge d'idiomes es celebren, des llavors, cada any el 26 de setembre, el Dia Europeu de les Llengües. Les activitats abasten totes les llengües, inclòs el foment de les llengües menys utilitzades i ensenyades, així com els llenguatges de migració i la llengua de signes. El Dia Europeu de les Llengües ha de fomentar l'aprenentatge permanent d'idiomes per a la realització personal, la plena participació en les societats democràtiques d'Europa i el desenvolupament professional.

El 2011, amb motiu del 10è aniversari del Dia Europeu de les Llengües, el Consell d'Europa i la Comissió Europea celebren els progressos conjunts realitzats durant l'última dècada. Les dues organitzacions reafirmen el seu compromís en la promoció de les polítiques lingüístiques i pràctiques d'acord amb els seus valors i principis compartits, i la seva intenció de continuar buscant sinèrgies entre les seves respectives accions a Brussel ia Estrasburg, incloses les que ha posat en marxa el Centre Europeu de Llengües Moderna idiomes a Graz.

En el futur, el Consell d'Europa i la Comissió Europea continuaran treballant en estreta col.laboració per fer arribar els beneficis de la diversitat lingüística d'Europa als ciutadans europeus. La col.laboració entre ambdues organitzacions servirà per promoure el desenvolupament de competències en el major nombre possible d'idiomes per tal de promoure el respecte mutu, la millora de l'ocupabilitat i la mobilitat i facilitar la integració i la ciutadania democràtica activa en les societats d'Europa, cada vegada més multilingües i diverses.

Per la Comissió Europea
Androulla Vassiliou
Comissària d'Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut

Pel Consell d'Europa

Thorbjørn Jagland
Secretari General

LA PARAULA EN CATALÀ QUE MÉS M'ESTIMO!

La paraula en català que més m’estimo!

Somescola.cat convida els centres educatius a sumar-se a la celebració del Dia Europeu de les Llengües i a organitzar una activitat sobre La paraula en Català que més m’estimo.

Tota la comunitat educativa pot participar-hi aportant la paraula en català que més s’estimen i emprant diferents mitjans com dibuixos, fotografies i les noves tecnologies o simplement dient-la o escrivint-la.

Les aportacions de cada centre seran recollides al web de Somescola.cat. Tothom podrà contribuir així a donar suport al model d’escola catalana vigent.

Més informació i tramesa dels vostres materials

Somescola.cat al facebook

UN DICCIONARI COMPILA TOTS ELS TRADUCTORS EN CATALÀ D'ABANS DE 1950.

Un diccionari compila per primer cop tots els traductors en català d'abans de 1950.Cada entrada de l’obra, d'Eumo Editorial, recull dades biogràfiques, presentació i enumeració de les traduccions i dels estudis que han suscitat. Les autores del diccionari, Montserrat Bacardí i Pilar Godayol.

Els traductors en llengua catalana des de Ramon Llull i les Homilies d'Organyà fins als nascuts abans de 1950 han quedat recollits en el primer diccionari exhaustiu d'aquest àmbit que ha presentat Eumo Editorial, amb el suport de les universitats UAB, UIB, UJI i UVic. Més de 1.000 entrades i 700 pàgines són el fruit de 10 anys de feina de les traductores Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i un nodrit col•lectiu de 84 col·laboradors, sis assessors i nou redactors. Cada entrada recull dades biogràfiques del traductor, presentació i enumeració de les traduccions i dels estudis que han suscitat.

La voluntat del volum ha estat l'exhaustivitat. S'han recollit tant les traduccions més reputades (Andreu Febrer o Carles Riba) com les relegades a l'oblit per tal de recuperar la tasca important d'alguns traductors en moments determinats (germans Montoliu o Josep Prat i Solà). També s'ha presentat una faceta diferent d'intel•lectuals destacats en altres àmbits com Pere Calders o Jordi Solé-Tura.

Un altra propòsit assolit ha estat el de reivindicar les traduccions d'un centenar de dones, fer emergir traduccions anònimes (el Decameró medieval o la Bíblia), poc difoses (catecismes) o descobrir l'autoria de traduccions no signades. En l'elaboració de l'obra han intervingut especialistes en l'època i autors concrets, professionals de les universitats o persones contactades en una tasca d'investigació minuciosa.

Es tracta d'una obra única en català així com en llengua castellana tot i que hi ha treballs semblants però amb plantejaments distints. En canvi en francès hi ha el “Dictionnaire universel des traducteurs” (1991) i en anglès l'”Encyclopedia of literary translation into English” (2000).

"Sense la traducció, el català no existiria"

Montserrat Bacardí ha explicat l'origen de l'obra: la curiositat per saber la història "d'aquests professionals anònims que ens fan arribar les obres escrites en altres llengües". Coneixements que, segons la traductora, "fins ara desconeguts", fins i tot en les facultats de filologia i traducció.

La seva companya de projecte, Pilar Godayol, ha destacat la dificultat i lentitud de l'elaboració del diccionari. "Trobar les dades a través de les famílies i d'una enquesta als traductors vius ha estat llarg i difícil". També ha posat de relleu la manca de catàlegs col•lectius i d'obres similars.

D'altra banda, l'autor del pròleg del diccionari, Joaquim Mallafrè ha afirmat que "sense la traducció, segurament el català no existiria" ja que la traducció és "una mena de cens de tota l'experimentació que s'ha fet de la llengua".

Les encarregades d'elaborar l'obra han assegurat que tot i tractar-se d'un diccionari especialitzat, pot ser d'ús a un públic "molt variat i ampli": des d'historiadors, periodistes o, simplement, curiosos de la llengua.

LA HISTÒRIA DE LES COSES!

Mireu aquest vídeo de storyofstuff.org, val la pena!

RECORDEM JOAN SOLÀ

Recordem el lingüista Joan Solà, que ha mort als 70 anys a causa d'un càncer. Parlem de la seva figura amb l'escriptor i periodista David Castillo.







Telenotícies - 27/10/2010 3.42
Expert i amant del català
El càncer ha estat la causa de la mort del filòleg i lingüista Joan Solà. Amb 70 anys, era autor d'una quarantena de llibres sobre sociolingüística catalana.

UN GRAN ACTOR, UN ACTIVISTA: JORDI DAUDER I GUARDIOLA

Mascarell recorda Dauder com “un dels grans actors catalans”
El conseller de Cultura el recorda també com “un infatigable agitador social i polític”
16/09/11 15:32 - barcelona - ACNemail protegit Notícies relacionades

Mor Jordi Dauder

El conseller Ferran Mascarell ha lamentat la mort de Jordi Dauder, al qual ha recordat com “infatigable agitador social i polític” i com “un dels grans actors catalans, amb una impressionant ductilitat com a intèrpret, amb una vàlua professional reconeguda arreu, que va portar al reconeixement i al profund respecte dels seus companys de professió i del conjunt del públic”. També n'ha destacat “el compromís social i cultural, la passió per la lectura i els llibres i la seva constant lluita a favor dels principis de la llibertat i la justícia social”.

Mascarell l'ha recordat com un home “sempre proper, sempre disposat a lluitar i compartir les causes justes, per molt petites i insignificants que fossin, generosament, amb la força de la seva veu, una veu única que recordarem per sempre més, i de la seva energia que s'encomanava amb facilitat”.

De la seva banda, el tinent d'alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, ha expressat també el condol per la mort de l'actor.

“Hem perdut un dels grans actors del nostre país. L'enorme prestigi assolit per les arts escèniques de Catalunya s'ha construït sobre la base del treball incansable i brillant de professionals com Jordi Dauder. Ens deixa moments teatrals i personatges televisius i cinematogràfics inoblidables, reconeguts amb nombrosos premis”, ha dit Ciurana.

Jordi Dauder va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 2008.

El Punt Avui.Darrera actualització ( Divendres, 16 de setembre del 2011 15:33 )

17 de setembre de 2011

Mor Jordi Dauder

16/09/11 07:32 - Barcelona - Agències

L'actor Jordi Dauder i Guardiola ha mort aquesta matinada de divendres a l'edat de 73 anys a la clínica Ruber de Madrid
Més de seixanta pel·lícules i desenes de muntatges teatral avalen la carrera d'un dels grans de la interpretació catalana

L'actor català Jordi Dauder es va fer amb el Goya al millor actor secundari l'any 2008

L'actor Jordi Dauder i Guardiola ha mort a la Clínica Ruber de Madrid, on estava ingressat des de l'11 de setembre per una recaiguda relacionada amb el càncer que l'afectava.

Dauder, de 73 anys, ha tingut una llarga trajectòria en el món del teatre, el cinema i la televisió. Es va fer amb el Goya al millor actor secundari l'any 2008 pel seu paper a la pel·lícula de Javier Fresser, Camino. Recentment, va ser reconegut amb el premi Gaudí d'Honor del 2011 de l'Acadèmia de Cinema de Catalunya.

No obstant, Dauder (Badalona, 1938) va assolir la fama amb el personatge de Mateu Montsolís en la sèrie de televisió Nissaga de poder (1996-1998). També va intervenir a Los misterios de Laura, Guante blanco i Herederos, per a TVE; El comisario i Esencia de poder, per a Tele 5; i Los hombres de Paco per a Antena 3.

En teatre, destaca el seu treball en obre clàssiques com Medea, així com obres de Chéjov i Shakespeare, que ha presentat en escenaris com el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, la Sala Beckett o el Centre Dramàtic Nacional.

Llicenciat en Belles Arts i en Història Contemporània per les Universitats de Barcelona i París, parlava, escrivia i traduïa sis llengües, i va fundar, dirigir o col·laborar en revistes com Quimera i El Viejo Topo. A més d'escriure novel·les i llibres de poemes pels quals havia obtingut diversos premis.

Durant el seus quinze anys d'exili a París, conseqüència dels fets del Paranimf de 1956, Dauder va participar en els moviments socials que van propiciar la revolució del Maig francès de 1968 i va ser un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària, d'inspiració trotskista, tant de França com d'Espanya. També ha fet sentir la seva veu reivindicativa, per exemple contra la Guerra de l'Iraq tant l'any 2003 .

L'activitat de Jordi Dauder també el va portar a alguns recitals de poesia i lectures dramatitzades com Poèmes d'amour d'Albéniz i El amor brujo de Manuel de Falla, o El rapte del Serrallo de Mozart. Dauder va ser també un dels actors que va impulsar i protagonitzar el 2004, el muntatge (No) En el nostre nom, que amb textos de Miquel Martí Pol, Arthur Rimbaud, Bertold Brecht o Josep M. de Sagarra defensava la pau, i condemnava la guerra.

L'any 2008 la Generalitat de Catalunya va lliurar-li la Creu de Sant Jordi.

Darrera actualització ( Divendres, 16 de setembre del 2011 18:52 )

Vídeo Jordi Dauder pujat a vimeo per A escena

Jordi Dauder from A Escena on Vimeo.

ANY JOAN MARAGALL 2011

Exposicions. Joan Maragall, el poeta extasiat (versió itinerant)

L’exposició és una adaptació de la mostra, comissariada per Margarida Casacuberta, que es va presentar al vestíbul principal del TNC durant les funcions de Joan Maragall, la llei d'amor, al llarg del mes d'octubre de 2010. Fa un recorregut cronològic per la vida de Joan Maragall i analitza els seus vincles amb el teatre.

La versió itinerant de l’exposició és a la disposició de totes les entitats que hi estiguin interessades. Cada entitat podrà acollir-la durant quinze dies i la disponibilitat d’aquesta dependrà del calendari i de la quantitat de sol·licituds. Les entitats interessades a acollir-la, cal que s’adrecin a

anymaragall@gencat.cat.
Dates: consulteu itinerància
L’Obra Social d’Unnim patrocina l’Any Maragall

Organització: Teatre Nacional de Catalunya i Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de la Subdirecció General de Biblioteques i el suport de l’Arxiu Maragall - Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona
Comissariat: Margarida Casacuberta
Disseny: Estudi Fosch

Dossier de l'exposició

Gira entre d'altres:

2011

Vendrell
Dates: de l' al 24 de novembre
Lloc: Biblioteca Pública Terra Baixa

Cunit
Dates: de l'1 al 31 de desembre
Lloc: Biblioteca Municipal Marta Marta

© 2010 Institució de les Lletres Catalanes

"El comte Arnau" al TNC


Espectacle

Amb l’estrena d’El comte Arnau, una de les obres poètiques més emblemàtiques de Joan Maragall, el TNC culmina el seu particular homenatge a aquest escriptor i intel·lectual compromès. I ho fa amb una posada en escena rabiosament contemporània, amb dramatúrgia i direcció d’Hermann Bonnín, música de Lluís Vidal i la participació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana en escena. La història del comte, personatge llegendari ben arrelat a la cultura popular d’aquest país, arriba a la Sala Gran amb tots els honors d’una producció que promet ser memorable.

Dramatúrgia i direcció: Hermann Bonnin
Música: Lluís Vidal
Escenografia i vestuari: Jean-Pierre Vergier
Organització: Teatre Nacional de Catalunya
Dates: del 5 al 30 d'octubre de 2011
Lloc: Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (pl. de les Arts 1, de Barcelona)

Activitat paral·lela. Col·loqui

A l’acabament de la representació de El comte Arnau es farà un col·loqui obert a tothom amb la participació d'Hermann Bonnín (director), i els actors i les actrius de la companyia.
Podreu seguir el col·loqui en directe a través de Twitter.
Data: 21 d'octubre de 2011
Entrada lliure

© 2010 Institució de les Lletres Catalanes