PREMIS CONCURS LITERARI SANT JORDI 2014!!

Concurs Literari Sant Jordi 2014 by martaaprovam

1r d'ESO

1r premi Emma Tobarra López 1R d’ESO C  per  “La Mona Lisa”, relat basat en el quadre de La Gioconda, de Leonardo da Vinci

Tothom em coneix pel meu pseudònim. '' La Mona Lisa'', us sona, eh? Doncs la veritat és que ja n'estic tipa d'aquest nom! I per què ho entengueu, ara us explicaré la meva història.

El meu nom de veritat és Lisa Gherardini, i estic casada amb Francesco Bartolomeo de Giocondo. El que ara us diré va passar fa uns quants anys, quan vivíem a la Toscana. Nosaltres ja teníem tres fills i un altre en camí i, per celebrar-ho, el meu marit va encarregar al famós pintor Leonardo da Vinci que em fes un retrat. Al principi no m'agradava gens la idea, però vaig pensar que Leonardo era molt famós i que segur que va resultar difícil que accedís, o sigui que em vaig conformar.

A mesura que s'apropava el dia em posava encara més nerviosa. M'havien de retratar així, amb aquella pantxota tan gran? Això duraria per sempre... Suposo que ja us haureu adonat que sóc una dona ben presumida, jo.

El dia del retrat va arribar i vaig sortir de casa amb ganes de posar. M'havien maquillat i pentinat molt bé i semblava més prima, amb un corsé apretat. Vaig pujar-me al carruatge de cavalls, que em portaria directament a casa de Leonardo. Ja portàvem mitja hora de viatge quan el carruatge es va parar de sobte i se'm va descosir un botó del vestit. El botó va sortir volant cap el cap del conductor, que del fort cop es va desmaiar! Ja n'estava tipa de tot! Al baixar del carruatge em vaig adonar perquè havíem parat: davant meu s'estenia el camí més fastigós i ple de fang que havia vist en ma vida. Vaig intentar desesperadament de despertar el conductor, però tot el meu esforç va ser en va. No hi havia més remei; havia de continuar a peu. Em vaig posar en marxa, agafant-me el vestit amb les mans per no tacar-lo de fang. Després dels pitjor quinze minuts de la meva vida vaig arribar a la casa del pintor. Vaig trucar a la porta i de seguida em va obrir. Ell anava ben mudat, mentre que jo... La part de sota del vestit estava tota tacada i esgarrapada, i portava tota la cara suada amb el maquillatge per sobre. Llavors ell va preguntar-me si volia alguna cosa, que feia estona que esperava la dona de Francesco Bartolomeo de Giocondo, la Lisa Gherardini. Amb la cara vermella de vergonya li vaig dir que era jo, i ell va fer una cara d'enorme sorpresa. Desprès de dutxar-me i canviar-me de vestit, que va portar un dels meus criats, ja estava una mica millor. Em vaig col·locar on ell em va dir i em vaig estar ben quieta, amb una expressió entre vergonya i felicitat que al cap de les generacions es convertiria en història. Ara que ja ho sabeu tot espero que m'entengueu una mica millor i que us hagi agradat la meva història, fins aviat!

2n premi Maria Bocanegra 1r d’ESO E per "L'Ona i els rellotges"

L’Ona i els rellotges

L’Ona era una nena que tenia una predilecció pels rellotges, li agradaven molt i molt. A casa seva n’hi havia: rellotges de paret, amb ninos, capses plenes de rellotges de polseres de cadena i de cordes de mil colors. Somiava moltes vegades amb la seva pròpia botiga de rellotges i es veia envoltada de milers i milers de rellotges.

Un dia amb l’institut van fer una visita al museu dalí a figueres, allà es va trobar amb el quadre que va fer amb el tema de rellotges i es va quedar sorpresa, era com un somni, es titulava  “Els rellotges tous” o “ La persistència de la memòria”, quadre que per a ella era perfecte.

En arribar a casa seva la seva intenció era poder fer un quadre com aquell i així el podria veure sempre, es va posar a la feina i en poc temps el va tenir acabat.

Ara, cada matí en despertar, el primer que podia veure era el seu quadre de rellotges que tant li havia agradat.

2n d'ESO 

1r premi: Leo Torrico 2n E  " El temps..."

2n premi : Ismael L'ouafi 2n D “La Mona Lisa”

3r d'ESO

1r Premi Tània Rivadeneyra  3r D "Temps mort" inspirat en la "Persistència de la memòria"

Temps mort

Porto uns sis mesos rebent cartes anònimes a casa. No estaria cagat de por si no fos perquè són cartes amenaçants. Al principi, m'ho vaig prendre a broma, però quan va començar a donar-me detalls de tot el que feia durant el dia, vaig començar a posar-me paranoic. No sóc capaç de sortir al carrer perquè sé que quan arribi a casa trobaré una carta amb tot el que he estat fent.

A l'última carta em deia el següent:

No et preguntis qui sóc ni perquè t'escric aquestes cartes. Només llegeix amb atenció i fes tot el que et digui si vols seguir amb vida. No sóc el teu enemic, ja t'ho he dit a les cartes anteriors i no volia haver d'escriure't una altra carta però has tornat a sortir. T'havia dit que no sortissis. Has posat la teva vida en risc anant a comprar al centre. Saps? La teva vida corre un gran perill i no pas per la meva culpa. Deixa de perdre el temps, ja quasi no en queda. El temps morirà i tu amb ell, fes-me cas. Avui és la teva última oportunitat. Vols morir o seguir viu? Queda't a casa i espera.

Què volia dir amb això que el temps morirà i jo amb ell? No me'n refio pas del paio que m'està escrivint aquestes cartes. He estat pensant en quedar-me a casa, però cada vegada que ho intento, sento que estic fent el ruc i trobo qualsevol excusa per sortir de casa. Són les cinc de la tarda, un número que sempre m'ha donat escalforeta i no sé per què. El paio deia que avui és l'últim dia, si em quedés a casa potser... Què dic? No m'hi quedaré pas, a casa, sortiré i li fotré als nassos a l'imbècil que s'estigui intentant riure de mi.

Ja m'he posat l'abric i em disposo a sortir al carrer quan només obrir la porta, sento un dispar i em fa mal el pit. Em fa molt de mal i no paro de sagnar. S'ha acumulat un munt de gent al meu voltant, però només puc parar atenció a un home que és igual que jo. És exactament igual que jo i sense moure la boca, el sento parlar.

- Sóc tu. M'hauries d'haver fet cas, ruc! Se t'ha esgotat el temps.- Va riure i va continuar parlant a la meva ment mentre jo notava que es tancaven els meus ulls-. El temps ha mort, i tu mors amb ell!

2n premi desert

4t d'ESO

1r premi Victòria Abril Sigle. 4t B  per “Daissy cutter” de Tomory Dodge

DAISSY CUTTER

No tot s’acaba qualsevol punt final.
Ni tan sols conclou cada vegada que diem que ha acabat.
Una i altra vegada, diàriament,
Reiniciem modalitats del viure innecessàriament.
Us acomiadeu amb freqüència,
Però us aneu sense acabar d’allunyar.
I les promeses incomplertes no sempre és falta de voluntat.
Tot és falta de gestos, d’iniciatives, de pensar.
El desig de submergir-se en un camí il·luminat de manera fàcil,
Es xoca amb el que es queda i va més enllà de les nostres barreres.
Lluny d’aquest suposat lloc originari, original i originador
No és tan fàcil ni iniciar, ni anar-se’n, ni arribar, ni marxar.

2n premi desert

1r de BAT

1r premi Marlene Poblet 1r BAT B per “Música”

MÚSICA

Una  gota de pluja llisca ràpidament pel vidre tancat i humit de la finestra netejant tot el pol·len que han deixat caure els arbres els últims dies. Sembla que entre totes les gotetes que cauen intentin fer una cursa per veure quina de totes és la més rapida  i arriba abans al terra. Miro més enllà i veig un immens camp verd fosc que solia ser un camp verd clar, un camp brillant a la llum dels rajos del sol a l’estiu. L’arbre s’ha quedat sec i sol. No té cap fulla taronja que doni un color especial al parc. Ara són totes marrons i estan cobrint el terra. Cruixen quan els nens petits passen jugant pel damunt mentre les seves mares els criden perquè no ho facin.

M’aixeco de la cadira i agafo la manta que va fer-me la  meva  àvia i que trobo al damunt del sofà. M’envolto amb ella i surto al porxo de casa. L’aire fresc m’entra pel nas i aspiro amb força l’olor de la humitat i la pluja. Escolto com plou i les gotes cauen al sostre de casa tocant una música sense compàs, però dolça. Miro el cel gris i penso que després d’una turmenta com aquesta s’aixecarà el sol més radiant que mai i això em fa somriure.

Recordo quan em portaven a jugar al parc de petita. Quan corria amunt i avall pels carrerons de pedres i quan feia la croqueta pels turonets verds. Quan els meus avis m’espitjaven als gronxadors i pujava tan amunt que creia que si estirava la mà tocaria el cel. Quan em tirava pel tobogan en forma de cargol una i una altra vegada. Quan jugava a fet i amagar amb el meu germà i els nostres amics i només teníem aquell vell arbre per amagar-nos. Quan escalàvem fins agafar tots els fruits i els llançàvem. Quan em cridaven per anar a berenar i em donaven un petit entrepà de formatge i pernil dolç. Quan em donaven els diners justos per anar al petit quiosc d’en senyor Pere per comprar un petit llibre d’una col·lecció que sortia cada setmana i em llegien abans de dormir.

Quan era una mica més gran el meu avi em va ensenyar a tocar la guitarra sota aquell arbre, asseguts al banc. Va tenir una gran paciència amb mi, jo sempre em distreia, però en vaig aprendre i vam acabar tocant tots dos junts rodejats d’un munt de persones que cantaven al so de la música que fèiem.

M’agradaria tornar a ser tan petita una vegada més. No tenir obligacions ni feina. No haver de fer res. No tenir preocupacions. Només jugar, pintar sortint-me de la ratlla, acumular piles i piles de joguines a l’armari. Disfressar-me cada dia amb la roba de la meva mare. Menjar tones de caramels i xocolata fins que em facin mal les dents, jugar amb els cotxes de joguina, fer carreres fins a la font del parc amb els meus amics. Saltar sobre els bassals de fang i tacar-me tota la roba i canviar-me d’amagatotis.

Miro el rellotge i m’adono que han passat dues hores. Em fa riure pensar que porto pensant en la meva infància tanta estona. Em sento al balancí blanc del porxo i penso en la meva família quan un raig de sol m’enlluerna la cara a la vegada que sona el timbre de casa. Ja és aquí. M’aixeco ràpidament i el veig plantat a la porta amb la seva guitarra a la mà. Caminem amb tranquil·litat fins al parc sense dir res. Seiem un cop més al banc i veig que les flors de l’arbre estan florint d’un color rosa preciós mullades per la pluja.

Comencem a tocar però només escolto la meva guitarra ressonant per tot el parc. Miro al meu costat i no hi ha ningú.

2n premi Victòria Sauchak 1r de BAT B per “L’amor del teu riure”

L’AMOR DEL TEU RIURE

Era jove, desenfrenada

Fan de l'impossible, i desitjosa de la imprudència.

Estimava a qui em feia plorar

i reia dels que deien estimar-me.

Addicta a la inestabilitat i a un caos, a uns errors  innecessaris

que em van portar cap a tu. Tu,

la meva perdició,

la meva ruïna.

el meu utòpic futur.

Jo vaig ser la que va curar les teves ferides amb sang del meu cor,

jo vaig ser la que et va obrir finestres perquè veiessis sortides,

i deixessis de sentir-te com ocell engabiat.

Jo vaig veure en la teva mirada més paraules que en els meus poemes.

Jo amb tu vaig fer el que la poesia encara avui no ha escrit.

Vaig ser jo la que t’abraçava les pors en mig de la nit,

i la que adorava el teu cos sense perfumar.

Jo era la que seguia després de la teva rialla,

volent escoltar riure’t de nou.

Jo he matat els monstres dels teus malsons,

i he lluitat per fer realitat els teus somnis impossibles.

Oblidant els meus del tot.

Vaig ser jo la que et va lliurar la meva innocència, la meva puresa

la meva bondat.

Jo la que et treia de mica en mica la teva pell

deixant que la teva senzillesa es manifestés.

Perquè mai vas ser el que va dir ser. Mai vas ser un mag en el cos d'un humà.

Només vas ser un humà amb màgia. Que després d'encantar-me, vas marxar per la porta petita amb un fins després.

Que va acabar sent un fins mai.

I em vas deixar a ella. La flama que va néixer de les cendres del nostre amor.

Esperança. Ella era la meva llum, la meva escalfor en els freds hiverns

que eren encara més freds amb la teva absència.

Ella era l'únic motiu per passejar pel mar, sense haver de pensar en què em feia falta alguna cosa.

I no algú.

Ella era l'única flor del meu jardí que va aconseguir reviure la meva primavera.

L'he vist córrer darrere meu mentre em deia "Mama, has d'aprendre a ser feliç",

amb la mirada. Amb la teva mirada.

L 'he vista lluitar pels meus somnis igual que tu no vas fer.

Mai vaig voler que fos així. Però hi ha tantes coses que no surten com voldríem. Tantes persones que tampoc. La vida de vegades és tot el contrari al seu nom .

De vegades m'aixeco enmig de la nit i m'imagino que estàs tu per abraçar- te les pors

i no ho estàs

Però sempre està ella que m’abraça i que riu, i jo segueixo després de la seva rialla

volent escoltar el teu riure de nou.

2n de BAT

1r premi Rubén Moreno de 2n A per  “Tu i jo som un”  Inspirada en Tàndem de S. Rusiñol

Tu i jo som un

Em sento en un estat de relaxació i serenitat, encara així ja escolto la teva veu. Espero nerviós el moment de començar el meu viatge, al que anomeneu vida, i veure’t.

Passa el temps i per fi la meva història ha començat. Tinc davant meu un camí llis, desert, com un full en blanc. I ara què he de fer ?

Veig que t’apropes, m’agafes de la mà i m’invites a escriure les primeres paraules d’aquest conte.

Des d’aquell moment, sabia que viuríem milions de moments junts.

Segueix passant el temps i anem creixent. I encara que tu em portes dos anys d’avantatge, veig que segueixes al meu costat. La meva història fa temps que ha començat però encara queda molt per escriure.

Deixant les joguines enrere, les nostres vides comencen a canviar. Les obligacions, els deutes, les formalitats i les preocupacions envaeixen la meva història, i cada vegada et sento més lluny.

- Per què em deixes anar ? – Et pregunto.

- Perquè ara has d’escollir el teu camí i les teves decisions per orientar-te per on vulguis – em respons.

Reflexiono. Llavors estic sol en aquesta vida?

Encara que ens hem separat, em demostres el teu suport cada dia. Això em tranquil·litza i em sento protegit d’aquest món. Per això aprofito aquest escrit per donar-te les gràcies:

-          Gràcies! Gràcies per arreplegar-me cada vegada que he caigut, gràcies per donar-me el suport necessari i gràcies per ajudar-me a acabar il·lès en un dels meus pitjors moments.

Desitjo i espero que estiguis al meu costat i sobretot que pedalegis amb mi durant aquest llarg camí.

2n premi   Sandra Osuna  de 2n A per  “Dolor i roses”

DOLORS I ROSES

Era d’aquelles noies que són tan boniques com les flors, aquelles que quan les veus no pots fer una altra cosa que mirar-les, era una cosa inevitable. Portava un vestit blanc amb detalls vermells que feien joc amb els seus llavis seductors. Al braç, una tira de color bordeus que en aquell fons blanc feia que centrés la meva atenció en ella i no pogués pensar en res més. Durant uns instants només existia ella.

Tenia la sensació que la gent no deixava de mirar-me, potser era perquè m’havia quedat bocabadat o perquè estava de peu al ben mig del carrer, sense dir res, sense moure’m. El temps per mi passava molt a poc a poc, ara mateix no sabria dir-te si vaig estar mirant-la dos minuts o van ser dues hores. Però encara puc recordar aquell moment en què un cotxe va passar al seu costat, tan ràpid que em va apropar el seu olor a roses, vaig pensar.

Semblava que tota ella fos un somni, un d’aquells somnis dels que no vols despertar, aquells que tens i quan te n’ adones, no has tornat a ser la mateixa persona. El millor somni que mai havia tingut, un somni de color i olor de roses.

Vaig començar a caminar de pressa, no la volia perdre entre el tumult de gent que corria i cridava pels carrers mentre jo intentava seguir-la amb la mirada ancorada al seu ram de lliris blancs. Finalment, la vaig perdre.

Avui ja fa set mesos, tres dies i aproximadament una hora d’aquell encontre i encara no la he pogut oblidar. Potser n’estic fent un gra massa però et puc assegurar que des d’aquell dia no he tornat a ser el mateix.

Aquella noia em va deixar atònit.