Aquí podeu trobar els
premiats del Concurs Literari de Sant Jordi 2012-2013 “El Museu de les Pintures”.
Són els següents:
1r d’ESO
- 2n Premi Poesia: YAGO ROSADO EGEA per “LA MASIA” (quadre Miró)
- Accèssit: ISMAEL L'OUAFI GUENNONI, per “MARAT, L'ESCRIPTOR DESCONEGUT” (quadre Marat)
-Accèssit: JUDITH NAVARRO per “VULL SER LLIURE” (quadre Sorolla)
2n d’ESO
NARRATIVA
-
1r Premi Narrativa EULÀLIA INGLÈS 2n B
per “LA MANDRA” (quadre Jove
Decadent)
JOVE DECADENT
Aquelles tardes llargues però curtes de
diumenge... quan et queden una pila de deures per fer… quan ja estàs cansat tot
i no haver fet res durant tot el cap de setmana… quan faries el que fos perquè
tornés a ser divendres… quan fins i tot la conversa de la veïna et sembla més
interessant que posar-te a estudiar…
Aleshores és quan comences a mandrejar,
t’intentes convèncer que encara tens temps per fer-ho i cada cop vas dient la
famosa frase: “cinc minuts més i prou”. T’estàs tota la tarda fent el ronso.
Els amics et truquen i et pregunten si vols quedar amb ells, tu dius que sí
sent conscient de la immensa pila de deures acumulats. Passen els minuts...
passen les hores... i tu encara no has fet res. Arriben les vuit de la tarda,
tornes a casa, veus ta mare fent el sopar però aleshores sí que ja no tens
ganes de fer res. T’estires al sofà, esperes el sopar, reflexiones com t’has
organitzat i aquí és quan t’adones del teu gran error.
-
Accèssit
Narrativa OLÍVIA LÓPEZ
2n C per “LICANTRÒPOLIS”
POESIA
-
1r
Premi Poesia BELÉN LÓPEZ 2n A per “ELS COLORS DEL MEU JARDÍ” (quadre Jardí
d’Aranjuez)
Els colors del meu camí
Aquest és el meu camí,
Ple de boniques flors
Que pinten el meu destí
Amb una barreja de colors.
Jo continuaré cap endavant
I enrere no miraré,
Les flors aniré olorant
I per aquí caminaré.
Aquesta flor vermella
Que te molt bona olor,
És una meravella
Perquè omple de records el meu cor
De grogues també hi ha,
Són el brillant sol
Que per que pugui continuar,
Vesteix la lluna de dol.
Les flors blanques
Com si neva la neu,
Que es queda en aquelles branques,
Diuen que aquest camí es meu.
-
Accèssit
Poesia ISABEL POZZAN 2n B
per “EL VAIXELL DE VELA”
3r d’ESO
NARRATIVA
-
1r Narrativa AMÀLIA MORATÓ PIÑOL 3r
B per “EL JARDÍ DE LA INFÀNCIA” (quadre
Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol)
EL JARDÍ DE LA INFÀNCIA
I segueixo aquí, sol, contemplant el jardí, però no en contemplo la seva bellesa, sinó els seus records, la seva olor em fa recordar tota la meva infància i adolescència.
Recordo quan de petit jugava en aquest mateix jardí amb els meus germans. El que més ens agradava era jugar a fet i amagar, encara que jo aprofitava per a estar sol, gaudir de la bellesa del paratge i sentir la seva olor, m'encantava l'esclat de color i aroma de totes les flors. Recordo que m'agradava olorar cada flor una a una i després veure les combinacions que podia fer amb elles. Recordo que el jardiner, un home alt i fort, però més simpàtic que cap altra cosa em deia el nom de les plantes que cuidava, ell em va inculcar la passió per la jardineria. Però el que més gaudia, i continuo gaudint ara, era estirar-me sobre la tova i humida gespa, tancar els ulls i sentir el vent acariciant cada fulla de cada planta del jardí.
Quan em vaig fer més gran i tenia 13 anys, em sentia sol, no tenia amics i desitjava tenir algú més a la meva vida que no fos la família. I de cop i volta, un dia, perdut pels passadissos de naturalesa, vaig conèixer una noia de 15anys, tenia el cabell ondulat i ros acariciant-li les espatlles i la seva mirada era d'allò més tranquil·la a la vegada que alegre i era encara més bonica que el jardí sencer. Ens vam fer amics, a tots dos ens encantava aquell jardí i connectàvem molt bé l'un amb l'altre. No sé per què, però mai li havia preguntat el nom, suposo que sempre que ho intentava em perdia en la seva mirada. Un dia no va tornar a aparèixer, van passar dies, mesos i fins i tot un any; llavors vaig arribar a la conclusió que potser mai més la tornaria a veure. No ho aguantava, em sentia trist i el jardí que tant m'animava de petit no m'alegrava. Com més passava el temps, de més dubtes se m'omplia el cap, fins i tot vaig preguntar al jardiner en diverses ocasions si l'havia vist, però no en sabia res, mai l'havia conegut. Em vaig tornar a sentir sol i deprimit.
Però quan vaig complir 16 anys i estava celebrant l'aniversari al jardí, sabia que allò canviaria, volia veure-la, ho necessitava. Així doncs, vaig decidir continuar amb la tradició de cada any des que la vaig perdre, que seria dedicar el desig de les espelmes a ella, els altres anys no m'havia funcionat, però sabia que aquell any les coses canviarien, estava molt impacient per bufar les espelmes. La meva mare havia de tornar encara de comprar-me el regal, però jo volia bufar les espelmes en aquell instant, sabia que alguna cosa passaria a partir de llavors, així que ho vaig fer. I just en aquell moment, immediatament després de bufar les espelmes, vaig veure una silueta humana en l'horitzó acostar-se a la festa. Sabia que seria ella, volia que fos ella. A mesura que s'acostava es veia més clar qui era, era una dona, però no la noieta misteriosa, era una policia. Què hi feia allà una policia? No estàvem fent res de dolent. Es va acostar a mi i em va allunyar de la festa. La meva mare havia mort. En un accident de trànsit. Morta. No podia ser, jo havia desitjat que una persona tornés a la meva vida, no que se n 'anés.
Passats els dies d'acceptació de la mort de ma mare, van venir els de depressió, aquella depressió que no m'havia pogut treure de sobre des dels 13 anys, però encara més forta, era insuportable.
Amb els anys, i no em pregunteu com, vaig aconseguir alliberar-me de la condemna de la soledat, vaig començar a estudiar, vaig viatjar, vaig viure a la ciutat i vaig conèixer una altra noia, no ha sigut tan especial, però me l'estimo. Hem viscut en aquesta casa des que va néixer el primer i únic fill que tenim, ara té 13 anys. A ell també li encanta el jardí i juraria que l'he vist alguna vegada parlar sol.
-
Accèssit narrativa
ALBERT SANTOS ARTEU 3r C per “LA MALEDICCIÓ DE LA FACTURA”.
LA FACTURA
Un dilluns com qualsevol altre, en Marat es va llevar a les sis de la matinada, per a fer les tasques de casa. Quan va sortir per anar a la feina, va veure que el forrellat de la bústia estava forçat i a dins hi havia una carta, era la carta de la factura del gas. En Marat, molt espantat, la va obrir, i dins hi deia:
Sr. Marat, l’avisem que deu quatre-cents euros de gas del mes passat. Té un termini de quaranta-cinc minuts per a pagar-ho o li tallaran el gas.
Atentament,
Caixa Catalunya
Ràpidament, el senyor Marat es va dirigir al cotxe per anar al banc a pagar la factura del gas, quan es va trobar que li havien immobilitzat per haver deixat el cotxe al gual del veí tota la nit. Sense temps, va agafar la bicicleta i es va dirigir al banc. Solament li quedaven cinc minuts, quan va arribar al banc. I quan ja estava disposat a pagar, va mirar a la butxaca i se'n va adonar que li havia caigut la cartera. El senyor Marat entristit va anar camí del treball. Ningú s'apropava a ell per la pudor que feia a suor i alguns companys es van anar a queixar al cap. Per la megafonia es va sentir:
- Sr. Marat passi pel despatx del director. Gràcies!
En Marat cansat es va dirigir al despatx. El director li va dir:
- Bon dia Sr. Marat. He rebut la queixa de molts dels seus companys d'oficina per la seva falta d'higiene. Sento dir-li que si jo rebo una queixa d'un dels seus companys he de respondre al respecte i no tinc més remei que dir-li, Sr. Marat , que està vostè acomiadat.
En Marat, destrossat, va anar cap a casa i quan va obrir la porta, va trobar un altre sobre. Sense ni obrir-lo tan sols, ja cansat de tot, va entrar a la banyera, la va omplir fins dalt, es va tapar amb una tovallola i es va enfonsar a l’aigua de la banyera. I amb el sobre es va fer un tall a les venes. Va estar un mes mort a la banyera fins que un veí va notar la pudor i va avisar la policia. Quan el van treure de la banyera duia el sobre encara entre els dits, un paper que deia:
Hola Marat !
Sóc la Míriam. M’he assabentat que t’han acomiadat del teu treball i et volia dir que , si vols, podries passar un temps a la meva casa fins que trobis un treball.
Molts petons!
Hi ha moments a la vida que són únics. Però tots són bons? Em trobo en una situació entre dos mons, amb l’oportunitat de deixar l’última prova de la meva existència en aquesta vida. Però què puc escriure? Durant tota la meva vida mai m’he plantejat aquesta situació. Ara el rellotge està en contra meu i la meva existència es va reduint de dies a hores, i d’hores a segons. Llavors, en un atac de nervis i angoixa, les meves últimes paraules van ser les següents:
Molts petons!
POESIA
-
1r Premi Poesia
ABRIL SIGLE 3r B per “LA
TEMPTACIÓ” (quadre la Temptació de Sant Antoni de Dalí)
TEMPTACIÓ
Despullat, vulnerable.
La creu
davant tantes temptacions
és la meva única defensa.
és la meva única defensa.
Ara sembla estar tot fosc,
però sé que al final
arribaré a la salvació.
però sé que al final
arribaré a la salvació.
Se' m cataloga de sant
per no haver pecat,
però jo no puc dir que mai
se m'hagi passat pel cap.
per no haver pecat,
però jo no puc dir que mai
se m'hagi passat pel cap.
Però no és que alguns siguem bons,
és que els altres són tan dolents!
és que els altres són tan dolents!
Ja no puc ni posar-me dret,
en una pedra intento sostenir-me.
Tot intenta temptar-me,
però sé que no és invencible.
però sé que no és invencible.
I penso amb l' anima adolorida,
que enlloc d' un edèn d' aus i flors,
sóc a un immens paisatge de vida.
que enlloc d' un edèn d' aus i flors,
sóc a un immens paisatge de vida.
4t d’ESO
NARRATIVA
-
1r
Premi Narrativa EVA MORUECO 4t B per “JOVE DECADENT”
JOVE DECADENT
Recordo
aquell dia com si fos ahir. Ja arribava el bon temps, el fred marxava...Vaig
arribar, sense saber ben be què passaria. La tarda anava passant, amb
normalitat, com qualssevol tarda, però les sorpreses estaven per arribar. Vaig
veure’t. T’apropaves amb pas ferm però indecís cap a mi. Cada cop et tenia més
a prop, i més, i més...De cop, et sentia tan a prop com mai t’havia sentit.
Eres especial, i vaig saber-ho des de el primer moment.
Van anar
passant els dies més ràpid del que mai m’havien passat. Em feies bé, i ho
sabia. Però a vegades no és suficient. Els primers dies em van passar volant,
sense que me n’adonés. Tot era perfecte, o almenys ho semblava. Jo era feliç,
tu també. No podia demanar gaire més.
Van passar
tres mesos, i després d’aquest temps, no queden més records enregistrats al meu
cor. Segurament, per donar-li massa voltes al cap, per la meva baixa autoestima
dissimulada, que m’impulsava a pensar que no seria el que tu et mereixies,
perquè et mereixies molt, i m’ho havies demostrat. Però vaig ser jo, vaig ser
jo la que va decidir posar un punt i final a la nostra història.
T’enyorava, t’enyorava
moltíssim, però ja era tard. Va començar una època de transició per a mi. Els
dies passaven lentament. Potser l’enyorança era mútua, no ho sé, però l’orgull
no va fer-nos donar cap pas enrere. El dies continuaven passant, jo continuava
trobant-te a faltar i tot seguia el seu camí.
Va passar el
primer mes de la meva transició, jo seguia igual. Sentia que la meva felicitat
depenia d’ algú que ja no hi era. Aparentment, em mostrava amb un somriure
dibuixat a la cara que no es corresponia amb el meu estat anímic. Només tenia
ganes d’estar tirada al sofà recordant-te, recordant-nos. Junts. El teu nom ressonava
al meu cap.
Va passar un
temps i continuava enyorant-te, però ara les meves forces per tirar endavant
eres molt més grans, moltíssim. Vaig decidir que era massa jove per estar patint
per algú, o per una equivocació que probablement seria una de moltes a la meva
vida. Vaig reflexionar, i vaig adonar-me que si les coses van passar així,
seria per algun motiu, i que de les equivocacions sempre se n’extreu
ensenyança. Així que jo i les meves forces vam tirar endavant amb un somriure
immens a la cara, com havia de ser.
Ha passat un
any. Escric això i segueixo recordant-te, però d’una forma diferent. Et recordo com una historia més, de la
que, avui, escric l’última pàgina. Ja he dit tot el que volia dir-te. Només
donar-te les gràcies per últim cop. Ara sóc feliç, sóc més feliç que mai. I em
trobo en estat d’espera. Esperant una nova història que em sorprengui. Que em faci
riure i que em faci plorar, però d’alegria. O esperant-te a tu, perquè tota
història és millor si hi ha una segona part.
El meu cor i
la meva ment fingeixen que t’han oblidat però tu sempre
estaràs present amb mi.
POESIA
-
1r Premi Poesia MARIA LÓPEZ
4t B per “EL VALENT TEMERARIRE” (quadre W. Turner)
EL VALENT TEMERARI
On no s’hi veu, lluny d’aquí, cap
conquesta,
Una nau es prepara per a la tempesta .
Amb les veles hissades i els cors
dins els punys,
Tot ésser humà obre bé els seus ulls.
Quaranta homes s’ofeguen a la mar
I la resta d’homes intenten vius
marxar.
Alguns mariners lluiten per la
llibertat
I altres per haver al vaixell tornat.
Ara cap núvol gris treu l’esperança
Ni pluja, ni vent, ni trons, ni
llamps. Només calma
I el Sol de la tarda apaivagant els
plors.
Les mirades miren a l’horitzó,
La mar calmada dissimula tot canó
Els pensaments volen a l’enyorada terra.
Aula d’Acollida
-
1r Premi SERGIO ACOSTA per “THE
FIGHTING TEMERAIRE” (quadre W. Turner)
“THE FIGHTING TEMERAIRE”
Tot va començar quan William Turner tenia 5 anys ell
somiava amb ser un gran pirata i rescatar a una bella princesa i que tenia molt
diners i que també tenia un vaixell per rescatar a la princesa.
Quan tenia 6 anys va dir que ja no volia ser un pirata
i va a deixar els seus somnis d'això. Però als 8 anys, un altra vegada li va a
entrar aquesta il·lusió de tenir el vaixell, tenir molt diners i rescatar a la
princesa. Mai més es va morir la seva il·lusió.
Quan tenia 15 anys, aquell noi tenia molts problemes
amb la seva mare, perquè volia fer coses que la seva mare no li agradava molt.
Quan ja era molt gran, es va anar de casa de la seva
mare per tots aquest problemes que hi havia tingut. Va començar al seu somni de
ser el millor pirata. Va construir el vaixell, i sense diners ho va aconseguir.
Es va anar a les aigües del mar. Quan estava per les
aigües, es va sentir molt sol i molt avorrit.
Va tornar a casa de la seva mare però el seu record
era que es va complir el seu somni d'estar per les aigües sense diners,
sense princesa però estava molt content per la construcció d’aquest vaixell i
per navegar a les aigües.
FI...
-
2n Premi JUNJIE XU
per “LA MASIA” (quadre Joan Miró)
La Masia
Fa molt de temps. En un poblet hi havia una granja.
Vivia una família, la mama, el papa, el germà gran i el Joan.
Al Joan li agradava dibuixar molt, però al seu pare
no li agradava perquè la granja era molt gran i havia de treballar .
El pare i el germà gran estaven sempre molt cansats.
Un dia el Joan va dibuixar un quadre de la granja molt bonic.
El pare li va dir:
ja que t'agrada tan pintar i és una pintura feta amb el cor, et deixaré que
vagis a estudiar per ser un bon artista. XD
-
3r premi ELINA NYKOLAYCHUK per “LA
CASA”
La Casa
Les
dues germanes Irene i Marya van comprar una casa vella i antiga. Era molt
bonica i amb una gran sala on elles volien fer les classe de balls. La casa era
decorada a fora amb figures misterioses i a dins hi havia molts mobles i
decoracions antigues. Tot estava bé, menys un estrany sentiment, com que algú t’està
mirant. Era una mica molest.
A
la casa hi havia una atmosfera de temps parat. La Irene va anar a la sala sola
quan Marya cuinava alguna cosa de menjar per dinar. A sala la va veure un
retrat a la paret. Era del propietari anterior. Un home elegant i simpàtic amb
els cabells pentinats com un aristòcrata. Feia dos anys que va morir per causes
misterioses. Ningú hi havia trobat el seu cos.
Hi
havia a la sala una taula i uns armaris, les cadires i sofàs… En un moment ella
va sentir que la porta va tancar-se. Era molt estrany perquè no va ser el vent,
totes les finestres estaven tancades. Això va ensorrar-li molt i ella va sortir
de la sala. Li va parar el soroll de l’armari que va obrir-se. Ella volia obrir
la porta per deixar la sala però no s’obria!
Li va obrir la porta la seva germana.
Les
noies van anar a la cuina. La Marya acabava de cuinar i preparar-se per
menjar. La Irene li explicava el que li havia passat. Li va explicar
totes les coses estranyes, però la Marya va pensar que era la seva imaginació. En
acabar de menjar les noies es van preparar per dormir. La Irene va adormir-se la
primera però li va despertar el crit de la Marya al passadís. La Irene la va
veure aixecada prop del mirall. Va dir que havia vist l’home allà i retallat el
nom ‘’Irene’’. El mirall va trencar-se i les dos noies van córrer a la
habitació on van tancar la porta amb la clau.
Van
tenir molta por i no van poder adormir-se. A la nit la Irene va aixecar-se.
Algú va tocar els seus cabells. Ella va pensar que era la seva germana. I
després va veure que havia sigut… l’home transparent del retrat a la
sala! Ella va intentar cridar però no ha pogut. Alguna cosa no li deixava
fer-ho. L’ home va dir que no calia cridar per tal de no despertar la Marya.
L’
home va començar a parlar i explicar-li la seva història. Que ell estimava una
dona i ella l’estimava a ell també. Se semblava a la Irene, però els pares ja havien trobat parella per ella. Un dia van anar a casa seva
els homes i van matar l’home del retrat. Per a què la policia no el trobés, van
posar el cos dins del mur de la casa i no podia tenir pau. Va demanar la Irene que
anés amb ell. Poc a poc ella va enamorar-se i quasi va estar d’acord per anar
amb el fantasma però li va parar la Marya que despertava i cridava de por.
Irene no va veure que era a la finestra i quasi a punt de caure la Irene va dir
a la seva germana que estava enamorada. Estava molt blanca i freda. Al segon
dia les germanes van deixar la casa però, poc a poc, la Irene va estar més
blanca i prima i tenia moltes ganes de tornar…
1r de BAT
NARRATIVA
-
1r Premi Narrativa: SANDRA OSUNA ZAMBUDIO 1r BAT C
per “UN RECORD LLUNYÀ”
-
Accèssit Narrativa: RUBÉN MORENO ORTIZ 1r BAT A per “PER A QUI TROBI LES MEVES ÚLTIMES
PARAULES”
Per a qui es trobi les meves últimes
paraules...
Hi ha moments a la vida que són únics. Però tots són bons? Em trobo en una situació entre dos mons, amb l’oportunitat de deixar l’última prova de la meva existència en aquesta vida. Però què puc escriure? Durant tota la meva vida mai m’he plantejat aquesta situació. Ara el rellotge està en contra meu i la meva existència es va reduint de dies a hores, i d’hores a segons. Llavors, en un atac de nervis i angoixa, les meves últimes paraules van ser les següents:
Per a qui es trobi les meves últimes
paraules,
La flama de la vida és quasi
inexistent per a mi, en aquests moments. De mica en mica es tanquen els meus
ulls i la meva força es redueix al mínim. He tingut una vida molt bona, pot ser
que no l’hagi gaudit gaire, però els records es queden impregnats com a imatges
a la meva ànima per a tota la ‘vida’.
Des del moment zero de la nostra vida, comencem a créixer com a
persones. Amb el pas dels anys he preguntat el significat de la vida, i ara, en
aquesta situació, crec que l’he trobat:
La vida són un conjunt de camins a
escollir, amb les seves virtuts i els seus defectes; pot ser que a vegades no
escollissis el camí adequat, però sempre hi ha un final per a poder rectificar.
Gràcies a aquests errors creixem. Durant el camí estàs acompanyat per persones com
tu, amb els seus camins, però que heu decidit compartir-ne un. En aquest camí
ens adonem que no som únics al món i que les nostres decisions no són les
definitives.
Sento la necessitat de parar... Això
sí... hi ha moments únics a la vida però, encara que no tots són bons, tots
passen per alguna cosa. Passi el que passi, disfruta-ho.
POESIA
-
1r Premi Poesia : MERITXELL BIADA GARCÍA 1r BAT C
per “DEIXA’M SER DEL SILENCI”
-
Accèssit Poesia: TÀNIA SÁNCHEZ DURÁN 1r
BAT A per “ANGOIXA” (quadre Jove Decadent de Ramon Casas)
ANGOIXA
No saps com em sento,
i és que només en tu penso.
Les teves paraules se’m tornen
obscures,
en veure que ni t'immutes.
Ara jec al sofà sense parlar
i els meus esbossos només faig que
mirar.
Tinc la mirada perduda
per tu, sense cap dubte.
Sento els ocells com canten a la
finestra
però no penso en sortir de gresca.
Les quatre parets s'encongeixen
i sento com les pors m’absorbeixen.
En mil mars de dubtes,
jo no entenc com em rebutges.
Els meus sentiments són vertaders,
encara que només m'entenguin els
xafarders.
No penso aixecar-me d'aquí,
que molt bé hi estic.
Crec que t’he sobreestimat,
i tu mai a mi m'has amat.
2n BAT desert
