INICI DE CURS 2014-15!!

INICIEM UN NOU CURS JUNTS I AMB IL·LUSIÓ 

2014-15!!!

PREMIS CONCURS LITERARI SANT JORDI 2014!!

Concurs Literari Sant Jordi 2014 by martaaprovam

1r d'ESO

1r premi Emma Tobarra López 1R d’ESO C  per  “La Mona Lisa”, relat basat en el quadre de La Gioconda, de Leonardo da Vinci

Tothom em coneix pel meu pseudònim. '' La Mona Lisa'', us sona, eh? Doncs la veritat és que ja n'estic tipa d'aquest nom! I per què ho entengueu, ara us explicaré la meva història.

El meu nom de veritat és Lisa Gherardini, i estic casada amb Francesco Bartolomeo de Giocondo. El que ara us diré va passar fa uns quants anys, quan vivíem a la Toscana. Nosaltres ja teníem tres fills i un altre en camí i, per celebrar-ho, el meu marit va encarregar al famós pintor Leonardo da Vinci que em fes un retrat. Al principi no m'agradava gens la idea, però vaig pensar que Leonardo era molt famós i que segur que va resultar difícil que accedís, o sigui que em vaig conformar.

A mesura que s'apropava el dia em posava encara més nerviosa. M'havien de retratar així, amb aquella pantxota tan gran? Això duraria per sempre... Suposo que ja us haureu adonat que sóc una dona ben presumida, jo.

El dia del retrat va arribar i vaig sortir de casa amb ganes de posar. M'havien maquillat i pentinat molt bé i semblava més prima, amb un corsé apretat. Vaig pujar-me al carruatge de cavalls, que em portaria directament a casa de Leonardo. Ja portàvem mitja hora de viatge quan el carruatge es va parar de sobte i se'm va descosir un botó del vestit. El botó va sortir volant cap el cap del conductor, que del fort cop es va desmaiar! Ja n'estava tipa de tot! Al baixar del carruatge em vaig adonar perquè havíem parat: davant meu s'estenia el camí més fastigós i ple de fang que havia vist en ma vida. Vaig intentar desesperadament de despertar el conductor, però tot el meu esforç va ser en va. No hi havia més remei; havia de continuar a peu. Em vaig posar en marxa, agafant-me el vestit amb les mans per no tacar-lo de fang. Després dels pitjor quinze minuts de la meva vida vaig arribar a la casa del pintor. Vaig trucar a la porta i de seguida em va obrir. Ell anava ben mudat, mentre que jo... La part de sota del vestit estava tota tacada i esgarrapada, i portava tota la cara suada amb el maquillatge per sobre. Llavors ell va preguntar-me si volia alguna cosa, que feia estona que esperava la dona de Francesco Bartolomeo de Giocondo, la Lisa Gherardini. Amb la cara vermella de vergonya li vaig dir que era jo, i ell va fer una cara d'enorme sorpresa. Desprès de dutxar-me i canviar-me de vestit, que va portar un dels meus criats, ja estava una mica millor. Em vaig col·locar on ell em va dir i em vaig estar ben quieta, amb una expressió entre vergonya i felicitat que al cap de les generacions es convertiria en història. Ara que ja ho sabeu tot espero que m'entengueu una mica millor i que us hagi agradat la meva història, fins aviat!

2n premi Maria Bocanegra 1r d’ESO E per "L'Ona i els rellotges"

L’Ona i els rellotges

L’Ona era una nena que tenia una predilecció pels rellotges, li agradaven molt i molt. A casa seva n’hi havia: rellotges de paret, amb ninos, capses plenes de rellotges de polseres de cadena i de cordes de mil colors. Somiava moltes vegades amb la seva pròpia botiga de rellotges i es veia envoltada de milers i milers de rellotges.

Un dia amb l’institut van fer una visita al museu dalí a figueres, allà es va trobar amb el quadre que va fer amb el tema de rellotges i es va quedar sorpresa, era com un somni, es titulava  “Els rellotges tous” o “ La persistència de la memòria”, quadre que per a ella era perfecte.

En arribar a casa seva la seva intenció era poder fer un quadre com aquell i així el podria veure sempre, es va posar a la feina i en poc temps el va tenir acabat.

Ara, cada matí en despertar, el primer que podia veure era el seu quadre de rellotges que tant li havia agradat.

2n d'ESO 

1r premi: Leo Torrico 2n E  " El temps..."

2n premi : Ismael L'ouafi 2n D “La Mona Lisa”

3r d'ESO

1r Premi Tània Rivadeneyra  3r D "Temps mort" inspirat en la "Persistència de la memòria"

Temps mort

Porto uns sis mesos rebent cartes anònimes a casa. No estaria cagat de por si no fos perquè són cartes amenaçants. Al principi, m'ho vaig prendre a broma, però quan va començar a donar-me detalls de tot el que feia durant el dia, vaig començar a posar-me paranoic. No sóc capaç de sortir al carrer perquè sé que quan arribi a casa trobaré una carta amb tot el que he estat fent.

A l'última carta em deia el següent:

No et preguntis qui sóc ni perquè t'escric aquestes cartes. Només llegeix amb atenció i fes tot el que et digui si vols seguir amb vida. No sóc el teu enemic, ja t'ho he dit a les cartes anteriors i no volia haver d'escriure't una altra carta però has tornat a sortir. T'havia dit que no sortissis. Has posat la teva vida en risc anant a comprar al centre. Saps? La teva vida corre un gran perill i no pas per la meva culpa. Deixa de perdre el temps, ja quasi no en queda. El temps morirà i tu amb ell, fes-me cas. Avui és la teva última oportunitat. Vols morir o seguir viu? Queda't a casa i espera.

Què volia dir amb això que el temps morirà i jo amb ell? No me'n refio pas del paio que m'està escrivint aquestes cartes. He estat pensant en quedar-me a casa, però cada vegada que ho intento, sento que estic fent el ruc i trobo qualsevol excusa per sortir de casa. Són les cinc de la tarda, un número que sempre m'ha donat escalforeta i no sé per què. El paio deia que avui és l'últim dia, si em quedés a casa potser... Què dic? No m'hi quedaré pas, a casa, sortiré i li fotré als nassos a l'imbècil que s'estigui intentant riure de mi.

Ja m'he posat l'abric i em disposo a sortir al carrer quan només obrir la porta, sento un dispar i em fa mal el pit. Em fa molt de mal i no paro de sagnar. S'ha acumulat un munt de gent al meu voltant, però només puc parar atenció a un home que és igual que jo. És exactament igual que jo i sense moure la boca, el sento parlar.

- Sóc tu. M'hauries d'haver fet cas, ruc! Se t'ha esgotat el temps.- Va riure i va continuar parlant a la meva ment mentre jo notava que es tancaven els meus ulls-. El temps ha mort, i tu mors amb ell!

2n premi desert

4t d'ESO

1r premi Victòria Abril Sigle. 4t B  per “Daissy cutter” de Tomory Dodge

DAISSY CUTTER

No tot s’acaba qualsevol punt final.
Ni tan sols conclou cada vegada que diem que ha acabat.
Una i altra vegada, diàriament,
Reiniciem modalitats del viure innecessàriament.
Us acomiadeu amb freqüència,
Però us aneu sense acabar d’allunyar.
I les promeses incomplertes no sempre és falta de voluntat.
Tot és falta de gestos, d’iniciatives, de pensar.
El desig de submergir-se en un camí il·luminat de manera fàcil,
Es xoca amb el que es queda i va més enllà de les nostres barreres.
Lluny d’aquest suposat lloc originari, original i originador
No és tan fàcil ni iniciar, ni anar-se’n, ni arribar, ni marxar.

2n premi desert

1r de BAT

1r premi Marlene Poblet 1r BAT B per “Música”

MÚSICA

Una  gota de pluja llisca ràpidament pel vidre tancat i humit de la finestra netejant tot el pol·len que han deixat caure els arbres els últims dies. Sembla que entre totes les gotetes que cauen intentin fer una cursa per veure quina de totes és la més rapida  i arriba abans al terra. Miro més enllà i veig un immens camp verd fosc que solia ser un camp verd clar, un camp brillant a la llum dels rajos del sol a l’estiu. L’arbre s’ha quedat sec i sol. No té cap fulla taronja que doni un color especial al parc. Ara són totes marrons i estan cobrint el terra. Cruixen quan els nens petits passen jugant pel damunt mentre les seves mares els criden perquè no ho facin.

M’aixeco de la cadira i agafo la manta que va fer-me la  meva  àvia i que trobo al damunt del sofà. M’envolto amb ella i surto al porxo de casa. L’aire fresc m’entra pel nas i aspiro amb força l’olor de la humitat i la pluja. Escolto com plou i les gotes cauen al sostre de casa tocant una música sense compàs, però dolça. Miro el cel gris i penso que després d’una turmenta com aquesta s’aixecarà el sol més radiant que mai i això em fa somriure.

Recordo quan em portaven a jugar al parc de petita. Quan corria amunt i avall pels carrerons de pedres i quan feia la croqueta pels turonets verds. Quan els meus avis m’espitjaven als gronxadors i pujava tan amunt que creia que si estirava la mà tocaria el cel. Quan em tirava pel tobogan en forma de cargol una i una altra vegada. Quan jugava a fet i amagar amb el meu germà i els nostres amics i només teníem aquell vell arbre per amagar-nos. Quan escalàvem fins agafar tots els fruits i els llançàvem. Quan em cridaven per anar a berenar i em donaven un petit entrepà de formatge i pernil dolç. Quan em donaven els diners justos per anar al petit quiosc d’en senyor Pere per comprar un petit llibre d’una col·lecció que sortia cada setmana i em llegien abans de dormir.

Quan era una mica més gran el meu avi em va ensenyar a tocar la guitarra sota aquell arbre, asseguts al banc. Va tenir una gran paciència amb mi, jo sempre em distreia, però en vaig aprendre i vam acabar tocant tots dos junts rodejats d’un munt de persones que cantaven al so de la música que fèiem.

M’agradaria tornar a ser tan petita una vegada més. No tenir obligacions ni feina. No haver de fer res. No tenir preocupacions. Només jugar, pintar sortint-me de la ratlla, acumular piles i piles de joguines a l’armari. Disfressar-me cada dia amb la roba de la meva mare. Menjar tones de caramels i xocolata fins que em facin mal les dents, jugar amb els cotxes de joguina, fer carreres fins a la font del parc amb els meus amics. Saltar sobre els bassals de fang i tacar-me tota la roba i canviar-me d’amagatotis.

Miro el rellotge i m’adono que han passat dues hores. Em fa riure pensar que porto pensant en la meva infància tanta estona. Em sento al balancí blanc del porxo i penso en la meva família quan un raig de sol m’enlluerna la cara a la vegada que sona el timbre de casa. Ja és aquí. M’aixeco ràpidament i el veig plantat a la porta amb la seva guitarra a la mà. Caminem amb tranquil·litat fins al parc sense dir res. Seiem un cop més al banc i veig que les flors de l’arbre estan florint d’un color rosa preciós mullades per la pluja.

Comencem a tocar però només escolto la meva guitarra ressonant per tot el parc. Miro al meu costat i no hi ha ningú.

2n premi Victòria Sauchak 1r de BAT B per “L’amor del teu riure”

L’AMOR DEL TEU RIURE

Era jove, desenfrenada

Fan de l'impossible, i desitjosa de la imprudència.

Estimava a qui em feia plorar

i reia dels que deien estimar-me.

Addicta a la inestabilitat i a un caos, a uns errors  innecessaris

que em van portar cap a tu. Tu,

la meva perdició,

la meva ruïna.

el meu utòpic futur.

Jo vaig ser la que va curar les teves ferides amb sang del meu cor,

jo vaig ser la que et va obrir finestres perquè veiessis sortides,

i deixessis de sentir-te com ocell engabiat.

Jo vaig veure en la teva mirada més paraules que en els meus poemes.

Jo amb tu vaig fer el que la poesia encara avui no ha escrit.

Vaig ser jo la que t’abraçava les pors en mig de la nit,

i la que adorava el teu cos sense perfumar.

Jo era la que seguia després de la teva rialla,

volent escoltar riure’t de nou.

Jo he matat els monstres dels teus malsons,

i he lluitat per fer realitat els teus somnis impossibles.

Oblidant els meus del tot.

Vaig ser jo la que et va lliurar la meva innocència, la meva puresa

la meva bondat.

Jo la que et treia de mica en mica la teva pell

deixant que la teva senzillesa es manifestés.

Perquè mai vas ser el que va dir ser. Mai vas ser un mag en el cos d'un humà.

Només vas ser un humà amb màgia. Que després d'encantar-me, vas marxar per la porta petita amb un fins després.

Que va acabar sent un fins mai.

I em vas deixar a ella. La flama que va néixer de les cendres del nostre amor.

Esperança. Ella era la meva llum, la meva escalfor en els freds hiverns

que eren encara més freds amb la teva absència.

Ella era l'únic motiu per passejar pel mar, sense haver de pensar en què em feia falta alguna cosa.

I no algú.

Ella era l'única flor del meu jardí que va aconseguir reviure la meva primavera.

L'he vist córrer darrere meu mentre em deia "Mama, has d'aprendre a ser feliç",

amb la mirada. Amb la teva mirada.

L 'he vista lluitar pels meus somnis igual que tu no vas fer.

Mai vaig voler que fos així. Però hi ha tantes coses que no surten com voldríem. Tantes persones que tampoc. La vida de vegades és tot el contrari al seu nom .

De vegades m'aixeco enmig de la nit i m'imagino que estàs tu per abraçar- te les pors

i no ho estàs

Però sempre està ella que m’abraça i que riu, i jo segueixo després de la seva rialla

volent escoltar el teu riure de nou.

2n de BAT

1r premi Rubén Moreno de 2n A per  “Tu i jo som un”  Inspirada en Tàndem de S. Rusiñol

Tu i jo som un

Em sento en un estat de relaxació i serenitat, encara així ja escolto la teva veu. Espero nerviós el moment de començar el meu viatge, al que anomeneu vida, i veure’t.

Passa el temps i per fi la meva història ha començat. Tinc davant meu un camí llis, desert, com un full en blanc. I ara què he de fer ?

Veig que t’apropes, m’agafes de la mà i m’invites a escriure les primeres paraules d’aquest conte.

Des d’aquell moment, sabia que viuríem milions de moments junts.

Segueix passant el temps i anem creixent. I encara que tu em portes dos anys d’avantatge, veig que segueixes al meu costat. La meva història fa temps que ha començat però encara queda molt per escriure.

Deixant les joguines enrere, les nostres vides comencen a canviar. Les obligacions, els deutes, les formalitats i les preocupacions envaeixen la meva història, i cada vegada et sento més lluny.

- Per què em deixes anar ? – Et pregunto.

- Perquè ara has d’escollir el teu camí i les teves decisions per orientar-te per on vulguis – em respons.

Reflexiono. Llavors estic sol en aquesta vida?

Encara que ens hem separat, em demostres el teu suport cada dia. Això em tranquil·litza i em sento protegit d’aquest món. Per això aprofito aquest escrit per donar-te les gràcies:

-          Gràcies! Gràcies per arreplegar-me cada vegada que he caigut, gràcies per donar-me el suport necessari i gràcies per ajudar-me a acabar il·lès en un dels meus pitjors moments.

Desitjo i espero que estiguis al meu costat i sobretot que pedalegis amb mi durant aquest llarg camí.

2n premi   Sandra Osuna  de 2n A per  “Dolor i roses”

DOLORS I ROSES

Era d’aquelles noies que són tan boniques com les flors, aquelles que quan les veus no pots fer una altra cosa que mirar-les, era una cosa inevitable. Portava un vestit blanc amb detalls vermells que feien joc amb els seus llavis seductors. Al braç, una tira de color bordeus que en aquell fons blanc feia que centrés la meva atenció en ella i no pogués pensar en res més. Durant uns instants només existia ella.

Tenia la sensació que la gent no deixava de mirar-me, potser era perquè m’havia quedat bocabadat o perquè estava de peu al ben mig del carrer, sense dir res, sense moure’m. El temps per mi passava molt a poc a poc, ara mateix no sabria dir-te si vaig estar mirant-la dos minuts o van ser dues hores. Però encara puc recordar aquell moment en què un cotxe va passar al seu costat, tan ràpid que em va apropar el seu olor a roses, vaig pensar.

Semblava que tota ella fos un somni, un d’aquells somnis dels que no vols despertar, aquells que tens i quan te n’ adones, no has tornat a ser la mateixa persona. El millor somni que mai havia tingut, un somni de color i olor de roses.

Vaig començar a caminar de pressa, no la volia perdre entre el tumult de gent que corria i cridava pels carrers mentre jo intentava seguir-la amb la mirada ancorada al seu ram de lliris blancs. Finalment, la vaig perdre.

Avui ja fa set mesos, tres dies i aproximadament una hora d’aquell encontre i encara no la he pogut oblidar. Potser n’estic fent un gra massa però et puc assegurar que des d’aquell dia no he tornat a ser el mateix.

Aquella noia em va deixar atònit.

NO AL RACISME!!!!

CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2014

ANIMEU-VOS A PARTICIPAR-HI!

Concurs Literari Sant Jordi 2014 by martaaprovam

BENVINGUTS!

BENVINGUTS A UN NOU CURS!
CURS 2013-14

PREMIATS CONCURS LITERARI SANT JORDI 2013

 El Departament de Català dóna les gràcies per la gran participació al Concurs literari d’enguany de tot l’alumnat. Esperem que el pròxim any encara hi hagi més participació i millors textos.

Aquí podeu trobar els premiats del Concurs Literari de Sant Jordi 2012-2013 “El Museu de les Pintures”. Són els següents:

1r d’ESO

 - 1r Premi Poesia : ANNA REINA TORO per “VIURE EL MOMENT” (quadre Marat)

-  2n Premi Poesia: YAGO ROSADO EGEA per “LA MASIA” (quadre Miró)

-    Accèssit: ISMAEL L'OUAFI GUENNONI, per “MARAT, L'ESCRIPTOR DESCONEGUT” (quadre Marat)

-Accèssit: JUDITH NAVARRO per “VULL SER LLIURE” (quadre Sorolla)

2n d’ESO

NARRATIVA

-          1r Premi Narrativa  EULÀLIA INGLÈS    2n B   per “LA MANDRA” (quadre Jove Decadent)

JOVE DECADENT

Aquelles tardes llargues però curtes de diumenge... quan et queden una pila de deures per fer… quan ja estàs cansat tot i no haver fet res durant tot el cap de setmana… quan faries el que fos perquè tornés a ser divendres… quan fins i tot la conversa de la veïna et sembla més interessant que posar-te a estudiar…

Aleshores és quan comences a mandrejar, t’intentes convèncer que encara tens temps per fer-ho i cada cop vas dient la famosa frase: “cinc minuts més i prou”. T’estàs tota la tarda fent el ronso. Els amics et truquen i et pregunten si vols quedar amb ells, tu dius que sí sent conscient de la immensa pila de deures acumulats. Passen els minuts... passen les hores... i tu encara no has fet res. Arriben les vuit de la tarda, tornes a casa, veus ta mare fent el sopar però aleshores sí que ja no tens ganes de fer res. T’estires al sofà, esperes el sopar, reflexiones com t’has organitzat i aquí és quan t’adones del teu gran error.

-          Accèssit Narrativa    OLÍVIA LÓPEZ   2n C   per  “LICANTRÒPOLIS”

POESIA

-          1r Premi Poesia BELÉN LÓPEZ 2n A  per  “ELS COLORS DEL MEU JARDÍ” (quadre Jardí d’Aranjuez)

Els colors del meu camí

Aquest és el meu camí,

Ple de boniques flors

Que pinten el meu destí

Amb una barreja de colors.

Jo continuaré cap endavant

I enrere no miraré,

Les flors aniré olorant

I per aquí caminaré.

Aquesta flor vermella

Que te molt bona olor,

És una meravella

Perquè omple de records el meu cor

De grogues també hi ha,

Són el brillant sol

Que per que pugui continuar,

Vesteix la lluna de dol.

Les flors blanques

Com si neva la neu,

Que es queda en aquelles branques,

Diuen que aquest camí es meu.

                                                                       

-          Accèssit Poesia  ISABEL POZZAN     2n B    per “EL VAIXELL DE VELA”

3r d’ESO

NARRATIVA

-          1r Narrativa AMÀLIA MORATÓ PIÑOL 3r B   per “EL JARDÍ DE LA INFÀNCIA” (quadre Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol)

EL JARDÍ DE LA INFÀNCIA

I segueixo aquí, sol, contemplant el jardí, però no en contemplo la seva bellesa, sinó els seus records, la seva olor em fa recordar tota la meva infància i adolescència.


Recordo quan de petit jugava en aquest mateix jardí amb els meus germans. El que més ens agradava era jugar a fet i amagar, encara que jo aprofitava per a estar sol, gaudir de la bellesa del paratge i sentir la seva olor, m'encantava l'esclat de color i aroma de totes les flors. Recordo que m'agradava olorar cada flor una a una i després veure les combinacions que podia fer amb elles. Recordo que el jardiner, un home alt i fort, però més simpàtic que cap altra cosa em deia el nom de les plantes que cuidava, ell em va inculcar la passió per la jardineria. Però el que més gaudia, i continuo gaudint ara, era estirar-me sobre la tova i humida gespa, tancar els ulls i sentir el vent acariciant cada fulla de cada planta del jardí.


Quan em vaig fer més gran i tenia 13 anys, em sentia sol, no tenia amics i desitjava tenir algú més a la meva vida que no fos la família. I de cop i volta, un dia, perdut pels passadissos de naturalesa, vaig conèixer una noia de 15anys, tenia el cabell ondulat i ros acariciant-li les espatlles i la seva mirada era d'allò més tranquil·la a la vegada que alegre i era encara més bonica que el jardí sencer. Ens vam fer amics, a tots dos ens encantava aquell jardí i connectàvem molt bé l'un amb l'altre. No sé per què, però mai li havia preguntat el nom, suposo que sempre que ho intentava em perdia en la seva mirada. Un dia no va tornar a aparèixer, van passar dies, mesos i fins i tot un any; llavors vaig arribar a la conclusió que potser mai més la tornaria a veure. No ho aguantava, em sentia trist i el jardí que tant m'animava de petit no m'alegrava. Com més passava el temps, de més dubtes se m'omplia el cap, fins i tot vaig preguntar al jardiner en diverses ocasions si l'havia vist, però no en sabia res, mai l'havia conegut. Em vaig tornar a sentir sol i deprimit.


Però quan vaig complir 16 anys i estava celebrant l'aniversari al jardí, sabia que allò canviaria, volia veure-la, ho necessitava. Així doncs, vaig decidir continuar amb la tradició de cada any des que la vaig perdre, que seria dedicar el desig de les espelmes a ella, els altres anys no m'havia funcionat, però sabia que aquell any les coses canviarien, estava molt impacient per bufar les espelmes. La meva mare havia de tornar encara de comprar-me el regal, però jo volia bufar les espelmes en aquell instant, sabia que alguna cosa passaria a partir de llavors, així que ho vaig fer. I just en aquell moment, immediatament després de bufar les espelmes, vaig veure una silueta humana en l'horitzó acostar-se a la festa. Sabia que seria ella, volia que fos ella. A mesura que s'acostava es veia més clar qui era, era una dona, però no la noieta misteriosa, era una policia. Què hi feia allà una policia? No estàvem fent res de dolent. Es va acostar a mi i em va allunyar de la festa. La meva mare havia mort. En un accident de trànsit. Morta. No podia ser, jo havia desitjat que una persona tornés a la meva vida, no que se n 'anés.

Passats els dies d'acceptació de la mort de ma mare, van venir els de depressió, aquella depressió que no m'havia pogut treure de sobre des dels 13 anys, però encara més forta, era insuportable.


Amb els anys, i no em pregunteu com, vaig aconseguir alliberar-me de la condemna de la soledat, vaig començar a estudiar, vaig viatjar, vaig viure a la ciutat i vaig conèixer una altra noia, no ha sigut tan especial, però me l'estimo. Hem viscut en aquesta casa des que va néixer el primer i únic fill que tenim, ara té 13 anys. A ell també li encanta el jardí i juraria que l'he vist alguna vegada parlar sol.

-          Accèssit  narrativa  ALBERT SANTOS ARTEU 3r C per “LA MALEDICCIÓ DE LA FACTURA”.

LA FACTURA

Un dilluns com qualsevol altre, en Marat es va llevar a les sis de la matinada, per a fer les tasques de casa. Quan va sortir per anar a la feina, va veure que el forrellat de la bústia estava forçat i a dins hi havia una carta, era la carta de la factura del gas. En Marat, molt espantat, la va obrir, i dins hi deia:

Sr. Marat, l’avisem que deu quatre-cents euros de gas del mes passat. Té un termini de quaranta-cinc minuts per a pagar-ho o li tallaran el gas.

Atentament,

Caixa Catalunya 

Ràpidament, el senyor Marat es va dirigir al cotxe per anar al banc a pagar la factura del gas, quan es va trobar que li havien immobilitzat per haver deixat el cotxe al gual del veí tota la nit. Sense temps, va agafar la bicicleta i es va dirigir al banc. Solament li quedaven cinc minuts, quan va arribar al banc. I quan ja estava disposat a pagar, va mirar a la butxaca i se'n va adonar que li havia caigut la cartera. El senyor Marat entristit va anar camí del treball. Ningú s'apropava a ell per la pudor que feia a suor i alguns companys es van anar a queixar al cap. Per la megafonia es va sentir: 

- Sr. Marat passi pel despatx del director. Gràcies!

En Marat cansat es va dirigir al despatx. El director li va dir:

- Bon dia Sr. Marat. He rebut la queixa de molts dels seus companys d'oficina per la seva falta d'higiene. Sento dir-li que si jo rebo una queixa d'un dels seus companys he de respondre al respecte i no tinc més remei que dir-li, Sr. Marat , que està vostè acomiadat. 

En Marat, destrossat, va anar cap a casa i quan va obrir la porta, va trobar un altre sobre. Sense ni obrir-lo tan sols, ja cansat de tot, va entrar a la banyera, la va omplir fins dalt, es va tapar amb una tovallola i es va enfonsar a l’aigua de la banyera. I amb el sobre es va fer un tall a les venes. Va estar un mes mort a la banyera fins que un veí va notar la pudor i va avisar la policia. Quan el van treure de la banyera duia el sobre encara entre els dits, un paper que deia: 

Hola Marat !

Sóc la Míriam. M’he assabentat que t’han acomiadat del teu treball i et volia dir que , si vols, podries passar un temps a la meva casa fins que trobis un treball.

Molts petons!

POESIA

-          1r Premi   Poesia  ABRIL SIGLE  3r B per “LA TEMPTACIÓ” (quadre la Temptació de Sant Antoni de Dalí)

TEMPTACIÓ

Despullat, vulnerable.

La creu

davant tantes temptacions
és la meva única defensa.

Ara sembla estar tot fosc,
però sé que al final
arribaré a la salvació.

Se' m cataloga de sant
per no haver pecat,
però jo no puc dir que mai
se m'hagi passat pel cap.

Però no és que alguns siguem bons,
és que els altres són tan dolents!

Ja no puc ni posar-me dret,

en una pedra intento sostenir-me.

Tot intenta temptar-me,
però sé que no és invencible.

I penso amb l' anima adolorida,
que enlloc d' un edèn d' aus i flors,
sóc a un immens paisatge de vida.

4t d’ESO

NARRATIVA

-          1r Premi Narrativa EVA MORUECO  4t B  per “JOVE DECADENT”

JOVE DECADENT

Recordo aquell dia com si fos ahir. Ja arribava el bon temps, el fred marxava...Vaig arribar, sense saber ben be què passaria. La tarda anava passant, amb normalitat, com qualssevol tarda, però les sorpreses estaven per arribar. Vaig veure’t. T’apropaves amb pas ferm però indecís cap a mi. Cada cop et tenia més a prop, i més, i més...De cop, et sentia tan a prop com mai t’havia sentit. Eres especial, i vaig saber-ho des de el primer moment.

Van anar passant els dies més ràpid del que mai m’havien passat. Em feies bé, i ho sabia. Però a vegades no és suficient. Els primers dies em van passar volant, sense que me n’adonés. Tot era perfecte, o almenys ho semblava. Jo era feliç, tu també. No podia demanar gaire més.

Van passar tres mesos, i després d’aquest temps, no queden més records enregistrats al meu cor. Segurament, per donar-li massa voltes al cap, per la meva baixa autoestima dissimulada, que m’impulsava a pensar que no seria el que tu et mereixies, perquè et mereixies molt, i m’ho havies demostrat. Però vaig ser jo, vaig ser jo la que va decidir posar un punt i final a la nostra història.

T’enyorava, t’enyorava moltíssim, però ja era tard. Va començar una època de transició per a mi. Els dies passaven lentament. Potser l’enyorança era mútua, no ho sé, però l’orgull no va fer-nos donar cap pas enrere. El dies continuaven passant, jo continuava trobant-te a faltar i tot seguia el seu camí.

Va passar el primer mes de la meva transició, jo seguia igual. Sentia que la meva felicitat depenia d’ algú que ja no hi era. Aparentment, em mostrava amb un somriure dibuixat a la cara que no es corresponia amb el meu estat anímic. Només tenia ganes d’estar tirada al sofà recordant-te, recordant-nos. Junts. El teu nom ressonava al meu cap.

Va passar un temps i continuava enyorant-te, però ara les meves forces per tirar endavant eres molt més grans, moltíssim. Vaig decidir que era massa jove per estar patint per algú, o per una equivocació que probablement seria una de moltes a la meva vida. Vaig reflexionar, i vaig adonar-me que si les coses van passar així, seria per algun motiu, i que de les equivocacions sempre se n’extreu ensenyança. Així que jo i les meves forces vam tirar endavant amb un somriure immens a la cara, com havia de ser.

Ha passat un any. Escric això i segueixo recordant-te, però d’una forma diferent. Et recordo com una historia més, de la que, avui, escric l’última pàgina. Ja he dit tot el que volia dir-te. Només donar-te les gràcies per últim cop. Ara sóc feliç, sóc més feliç que mai. I em trobo en estat d’espera. Esperant una nova història que em sorprengui. Que em faci riure i que em faci plorar, però d’alegria. O esperant-te a tu, perquè tota història és millor si hi ha una segona part.

El meu cor i la meva ment fingeixen que t’han oblidat però tu sempre estaràs present amb mi.

POESIA

-          1r Premi Poesia  MARIA LÓPEZ  4t B per “EL VALENT TEMERARIRE” (quadre W. Turner)

  

EL VALENT TEMERARI

On no s’hi veu, lluny d’aquí, cap conquesta,

Una nau es prepara per a la tempesta .

Amb les veles hissades i els cors dins els punys,

Tot ésser humà obre bé els seus ulls.

Quaranta homes s’ofeguen a la mar

I la resta d’homes intenten vius marxar. 

Alguns mariners lluiten per la llibertat

I altres per haver al vaixell tornat.  

Ara cap núvol gris treu l’esperança

Ni pluja, ni vent, ni trons, ni llamps. Només calma  

I el Sol de la tarda apaivagant els plors.

Les mirades miren a l’horitzó,

 La mar calmada dissimula tot canó

  Els pensaments volen a l’enyorada terra.

Aula d’Acollida  

-          1r Premi  SERGIO ACOSTA  per “THE FIGHTING TEMERAIRE”  (quadre W. Turner)

“THE FIGHTING TEMERAIRE”

Tot va començar quan William Turner tenia 5 anys ell somiava amb ser un gran pirata i rescatar a una bella princesa i que tenia molt diners i que també tenia un vaixell per rescatar a la princesa.

Quan tenia 6 anys va dir que ja no volia ser un pirata i va a deixar els seus somnis d'això. Però als 8 anys, un altra vegada li va a entrar aquesta il·lusió de tenir el vaixell, tenir molt diners i rescatar a la princesa. Mai més es va morir la seva il·lusió.

Quan tenia 15 anys, aquell noi tenia molts problemes amb la seva mare, perquè volia fer coses que la seva mare no li agradava molt.

Quan ja era molt gran, es va anar de casa de la seva mare per tots aquest problemes que hi havia tingut. Va començar al seu somni de ser el millor pirata. Va construir el vaixell, i sense diners ho va aconseguir.

Es va anar a les aigües del mar. Quan estava per les aigües, es va sentir  molt sol i molt avorrit.

Va tornar a casa de la seva mare però el seu record era que es va complir  el seu somni d'estar per les aigües sense diners, sense princesa però estava molt content per la construcció d’aquest vaixell i per navegar a les aigües. 

FI...

-          2n Premi    JUNJIE XU  per “LA MASIA” (quadre Joan Miró)

La Masia

Fa molt de temps. En un poblet hi havia una granja. Vivia una família, la mama, el papa, el germà gran i el Joan.

Al Joan li agradava dibuixar molt, però al seu pare no li agradava perquè la granja era molt gran i havia de treballar .

El pare i el germà gran estaven sempre molt cansats.

Un dia el Joan va dibuixar un quadre de la granja molt bonic.

El pare li va dir: ja que t'agrada tan pintar i és una pintura feta amb el cor, et deixaré que vagis a estudiar per ser un bon artista. XD

-          3r premi ELINA NYKOLAYCHUK per “LA CASA”

La Casa

Les dues germanes Irene i Marya van comprar una casa vella i antiga. Era molt bonica i amb una gran sala on elles volien fer les classe de balls. La casa era decorada a fora amb figures misterioses i a dins hi havia molts mobles i decoracions antigues. Tot estava bé, menys un estrany sentiment, com que algú t’està mirant. Era una mica molest.

A la casa hi havia una atmosfera de temps parat. La Irene va anar a la sala sola quan Marya cuinava alguna cosa de menjar per dinar. A sala la va veure un retrat a la paret. Era del propietari anterior. Un home elegant i simpàtic amb els cabells pentinats com un aristòcrata. Feia dos anys que va morir per causes misterioses. Ningú hi havia trobat el seu cos.

Hi havia a la sala una taula i uns armaris, les cadires i sofàs… En un moment ella va sentir que la porta va tancar-se. Era molt estrany perquè no va ser el vent, totes les finestres estaven tancades. Això va ensorrar-li molt i ella va sortir de la sala. Li va parar el soroll de l’armari que va obrir-se. Ella volia obrir la porta per deixar la sala però no  s’obria! Li va obrir la porta la seva germana. 

Les noies van anar a la cuina. La Marya acabava de cuinar i preparar-se per menjar.  La Irene li explicava el que li havia passat. Li va explicar totes les coses estranyes, però la Marya va pensar que era la seva imaginació. En acabar de menjar les noies es van preparar per dormir. La Irene va adormir-se la primera però li va despertar el crit de la Marya al passadís. La Irene la va veure aixecada prop del mirall. Va dir que havia vist l’home allà i retallat el nom ‘’Irene’’. El mirall va trencar-se i les dos noies van córrer a la habitació on van tancar la porta amb la clau.

Van tenir molta por i no van poder adormir-se. A la nit la Irene va aixecar-se. Algú va tocar els seus cabells. Ella va pensar que era la seva germana. I després va veure que havia sigut… l’home  transparent del retrat a la sala! Ella va intentar cridar però no ha pogut. Alguna cosa no li deixava fer-ho. L’ home va dir que no calia cridar per tal de no despertar la Marya.

L’ home va començar a parlar i explicar-li la seva història. Que ell estimava una dona i ella l’estimava a ell també. Se semblava a  la Irene, però els pares ja havien trobat  parella per ella. Un dia van anar a casa seva els homes i van matar l’home del retrat. Per a què la policia no el trobés, van posar el cos dins del mur de la casa i no podia tenir pau. Va demanar la Irene que anés amb ell. Poc a poc ella va enamorar-se i quasi va estar d’acord per anar amb el fantasma però li va parar la Marya que despertava i cridava de por. Irene no va veure que era a la finestra i quasi a punt de caure la Irene va dir a la seva germana que estava enamorada. Estava molt blanca i freda. Al segon dia les germanes van deixar la casa però, poc a poc, la Irene va estar més blanca i prima i tenia moltes ganes de tornar…

1r de BAT

NARRATIVA

-          1r Premi Narrativa:   SANDRA OSUNA ZAMBUDIO   1r BAT C  per “UN RECORD LLUNYÀ”

-          Accèssit  Narrativa: RUBÉN MORENO ORTIZ  1r BAT A  per “PER A QUI TROBI LES MEVES ÚLTIMES PARAULES”

Per a qui es trobi les meves últimes paraules...

Hi ha moments a la vida que són únics. Però tots són bons? Em trobo en una situació entre dos mons, amb l’oportunitat de deixar l’última prova de la meva existència en aquesta vida. Però què puc escriure? Durant tota la meva vida mai m’he plantejat aquesta situació. Ara el rellotge està en contra meu i la meva existència es va reduint de dies a hores, i d’hores a segons. Llavors, en un atac de nervis i angoixa, les meves últimes paraules van ser les següents:

Per a qui es trobi les meves últimes paraules,

La flama de la vida és quasi inexistent per a mi, en aquests moments. De mica en mica es tanquen els meus ulls i la meva força es redueix al mínim. He tingut una vida molt bona, pot ser que no l’hagi gaudit gaire, però els records es queden impregnats com a imatges a la meva ànima per a tota la ‘vida’.  Des del moment zero de la nostra vida, comencem a créixer com a persones. Amb el pas dels anys he preguntat el significat de la vida, i ara, en aquesta situació, crec que l’he trobat:

La vida són un conjunt de camins a escollir, amb les seves virtuts i els seus defectes; pot ser que a vegades no escollissis el camí adequat, però sempre hi ha un final per a poder rectificar. Gràcies a aquests errors creixem. Durant el camí estàs acompanyat per persones com tu, amb els seus camins, però que heu decidit compartir-ne un. En aquest camí ens adonem que no som únics al món i que les nostres decisions no són les definitives.

Sento la necessitat de parar... Això sí... hi ha moments únics a la vida però, encara que no tots són bons, tots passen per alguna cosa. Passi el que passi, disfruta-ho.

POESIA

-          1r Premi  Poesia : MERITXELL BIADA GARCÍA   1r BAT C  per “DEIXA’M SER DEL SILENCI”

-          Accèssit  Poesia:   TÀNIA SÁNCHEZ DURÁN       1r BAT A  per “ANGOIXA” (quadre Jove Decadent de Ramon Casas)

ANGOIXA

No saps com em sento,

 i és que només en tu penso.

Les teves paraules se’m tornen obscures,

en veure que ni t'immutes.

Ara jec al sofà sense parlar

i els meus esbossos només faig que mirar.

Tinc la mirada perduda

per tu, sense cap dubte.

Sento els ocells com canten a la finestra

però no penso en sortir de gresca.

Les quatre parets s'encongeixen

i sento com les pors m’absorbeixen.

En mil mars de dubtes,

jo no entenc com em rebutges.

Els meus sentiments són vertaders,

encara que només m'entenguin els xafarders.

No penso aixecar-me d'aquí,

que molt bé hi estic.

Crec que t’he sobreestimat,

i tu mai a mi m'has amat.  

2n BAT   desert